col.lapse...

Estressat per un col.lapse cerebral imaginari vaig travessar el carrer sense pensar que, aquell, podia ser el meu últim dia en aquest món. Un petit turisme de fabricació japonesa (més concretament un Honda Civic Hatchback del 85) em va etzibar un fort cop a la part esquerra del meu cos, entre les costelles i la part del capdamunt del fèmur, l'impacte em va fer volar uns 3 metres, o potser més, fins a topar de nou contra el terra asfaltat del carrer Petit núm. 6, just davant de casa meva. De fet, el meu cap va xocar violentament contra la paret i el meu nas es trencà en mil bocins, un dels quals va prémer el primer pis, segona porta; un cop vaig caure a terra, mig inconscient, encara vaig poder escoltar la veu de la meva parella parlant per l'intèrfon, -Qui hi ha? Digui'm, què vol? Que és el carter?

Avui 6 anys després, m'he despertat de nou sense un estrès de col.lapse cerebral imaginari. Avui he pogut contestar a la meva parella, -Sóc jo!!!
Però ella ja no hi és, ella va marxar. En un estat de col.lapse cerebral real, va creuar el carrer sense pensar que un petit turisme de fabricació japonesa (més concretament un Honda Civic Hatchback del 85) se l'enduria per sempre més. Ara viuen feliços a la petita illa de Sado (Japó).

faig un dibuix?...

Per passar l'estona intento dibuixar el que tinc davant meu, sobre la tauleta on habitualment escric. Dic intento perquè dibuixar mai ha estat el meu fort. És més, considero que no en tinc ni idea. Però, m'agradaria tant saber-ne! Trobo que aconseguir dibuixar allò que tens just davant teu ha de ser molt xulo i gratificant. Bé, de fet ho he dibuixat, més bé o més malament, crec que tothom ho podem fer. Però ja m'enteneu, si un mateix creu que allò que ha fet és un desastre i que s'ha d'estripar el paper si o si i sobretot que no ho vegi ningú, vol dir que la feina no està gens ben feta.
Avui, reflexionant un xic, he arribat a la conclusió que hi ha moltes maneres de dibuixar, que no cal un paper i un llapis per fer-ho... puc dibuixar amb la mirada, puc imaginar coses i dibuixar-les mentalment, puc dibuixar amb paraules, amb records, observant... Crec que només parant molta atenció a tot el que veig, mirant de quin material està fet, el perquè és rodó o quadrat, què és el que realment veig i el que s'intueix... ja és una forma de dibuixar!
Davant meu hi tinc una làmpada cilíndrica, feta amb paper pergamí, té tres petites potes rodones de fusta, fa uns 30 cm. d'alt i un diàmetre d'uns 15 cm. en la qual hi ha impresa una partitura del Toc de Castells de l'any 1834. I quan l'encens es veu una ombra amb el logotip de la Coordinadora de Grallers de Vilafranca. Al costat mateix hi veig un trenet de fusta, de fet és una guardiola, una màquina amb xemeneia, molt senzill, amb un foradet a la part de davant per tirar-hi les monedes i que me'l van regalar quan vaig fer la 1a comunió o sigui que té 44 anys.
Crec que ara ho he dibuixat millor! Si més no estic més satisfet així, que no pas amb el dibuix d'abans.

el castellar...

He fet el cim!!! Acostumo a dir-ho cada vegada que arribo al capdamunt d'una muntanya, o puig, o turó. És la frase que l'any 1985 varen dir, al cim de l'Everest, els 3 integrants de la primera expedició catalana que va assolir fer el cim de la muntanya més alta del món. La fita va ser el 28 d'agost però la notícia la vaig saber a la plaça de la vila, el dia 30 d'agost, minuts abans de tocar el timbal amb els Castellers de Vilafranca per assolir descarregar el primer 5 de 8 de la història castellera vilafranquina. Aquell 30 d'agost del 1985 va ser un dia ple d'alegries i el recordo sempre com si fos ahir.

He fet el cim ho he tornat a dir avui i de nou he pujat al puig El Castellar. L'he pujat moltes i moltes vegades al llarg de la meva vida, m'atreviria a dir que unes 60 o 80, no ho sé, però és un cim molt emblemàtic per a mi. L'he pujat de dia, de nit, amb sol i molta calor, amb fred, plovent, nevant, amb vent i sempre a peu. Els últims 29 anys hi he pujat, com a mínim, un cop a l'any. I és que és arribar a dalt, mirar el paisatge, seure i començar a recordar familiars i amics que m'han deixat de manera prematura, que no tocava. El primer record sempre és pel Magí! 29 anys després encara no puc dir el seu nom sense posar-me a plorar. El Pep, la Mònica, el Joan, la Susanne, el Pepe, la Rosi... tots ells han passat avui per la meva ment, a tots ells els trobo molt a faltar.
Ja he baixat, ja sóc de nou a Cal Meix i amb les piles carregades per menjar-me el món. Pujar al Castellar em dóna aire, em dóna força per seguir endavant!!!
                 
                      14-09-2023

capvespre d'estiu...

 Asseguts a la galeria amb una copa del millor whiski del comptat, parlàvem de coses de la vida, de records, d'anècdotes, discutíem sobre els últims esdeveniments ocorreguts al poble, parlàvem de quan érem petits, de l'època de més joves, de com havia canviat tot, de quan volíem arreglar el món, recordàvem les gamberrades de quan érem xics, de com fèiem enfadar els pares amb petites malifetes innocents, en fi, res més que una habitual i agradable tertúlia de mitja tarda d'estiu.

Però aquella tarda va ser diferent de les altres, el notava nerviós, inquiet, li costava seguir la conversa, estava absent, com a perdut, sovint no acabava les frases, es distreia, no era ell! Cap allà les 8 del vespre i de cop i volta em diu -Aneu-vos preparant, ho faré, ho tiraré endavant, no en dubteu pas! Així que em senti segur ho duré a terme! Estic convençut que així serà! I serà sonat, se'n sentirà a parlar, ja ho veureu! Em queden dues cosetes per perfilar, però he decidit que avui ja he expremut massa el meu delicat cervell, demà serà una altre dia!

Amb aquestes pensaments al cap es va adormir, plàcidament... amb el convenciment de dur a terme tal bogeria el dia de demà.

Però per a ell ja no hi va haver demà. Ell, el meu amic a qui havia vist néixer, també el vaig veure morir, plàcidament un capvespre d'estiu!

així comença tot...

Un xic abans de la pandèmia, més concretament el juny del 2019, vaig tenir una necessitat imperiosa d'escriure l'experiència que vam viure juntament amb la Montse, arrel d'un regal que li vaig fer. Vam anar a dinar a l'Àbac, restaurant del gran Jordi Cruz, cuiner de renom internacional i posseïdor de 3 estrelles Michelín.

Va ser una experiència brutal, que em va sorprendre molt, que vaig gaudir molt i que no volia oblidar res del que va passar aquell dia concret i no volia oblidar tampoc tot el relacionat amb l'esmentat regal.
Doncs sí, sense haver-ho fet mai, em vaig posar a escriure. Un cop el vaig acabar i veient-ne el resultat, em va agafar com una necessitat d'escriure més, sobre altres experiències, escriure sentiments, frases, pors, vivències.... I va venir la pandèmia, el món es va parar, i jo vaig escriure i escriure. Com més escrivia més ganes en tenia. Vaig obrir un bloc en el qual hi he anat posant quasi tots els escrits i cançons fetes durant la pandèmia. Dic quasi tots perquè n'hi ha alguns que són massa personals com per compartir-ho. Malauradament i en poc temps, he perdut molts amics i escriure sobre ells m'ha ajudat molt a suportar el dolor que m'ha causat.
Avui, uns 4 anys després del primer text, els he anat rellegint un rere l'altre, els que tinc al bloc, els que tinc per acabar, els que tinc guardats en una carpeta i que s'han de revisar, els començats.... tinc unes quantes pàgines escrites del que podria ser una novel.la que no sé com acabar.... Jo mateix m'he quedat parat de la feina feta!!! I no vull deixar de fer-ho, m'agrada escriure!!!

Heus aquí l'enllaç per si et ve de gust llegir-lo.

https://docs.google.com/document/d/1xW4xT-IZa9pOUtXdd8eidXiaY6WicJr2CksBjiM6c8o/edit?usp=drivesdk

frase del dia...

Les ganes d'escriure m'han fet canviar la manera de veure i viure el meu jo

canvi..

Penses, rumies, busques la manera de, dones tombs a allò, tornes a rumiar allò altre, t'ho mires del dret i del revés, tanques els ulls i et concentres, ho medites, camines amunt i avall amb la mirada perduda i el cervell treient fum i quan tot fa pensar que res té solució, és quan surt a la llum aquella idea brillant que farà que tot canvïi...

Però un canvi no té per què ser cap a millor ni cap a pitjor, un canvi és senzillament això, un canvi!!!

embolics...

Diumenge a la tarda, avui escoltant Schönberg no m'he inspirat del tot. Això no vol dir que no m'agradi el compositor, no, però crec que ha influït en el meu exercici setmanal de reflexió. Torno a tenir la ment massa plena de coses, de preocupacions, d'embolics mentals, de decisions que he de prendre, d'assumir que les coses han anat així i jo no hi puc fer res i no en sóc culpable però sí víctima... havia aconseguit tenir el cap ben descansat però els últims dies me'l torno a notar massa ple. Trobo que és molt fàcil omplir el cervell i molt difícil de buidar-lo.

Segurament em falta tenir més temps per dedicar-me a mi, tot i que crec que com més en tinc més en vull. Em sento molt bé gaudint d'estar sol, tancat amb els meus pensaments i cabòries.
Tot i així últimament ja em veig una mica més valent de tornar a agafar noves responsabilitats, ja em passa pel cap tornar a formar part d'alguna assossiació per treballar per la vila, o per la gralla, o sobretot pel flabiol. Tot i així em fa por, em conec... sé que quan em poso a treballar per alguna entitat m'hi poso fins baix. M'hi implico massa i ho acabo passant malament. Ara sé que he d'aprendre a treballar diferent, he d'entendre que no sóc l'únic, a qualsevol entitat hi ha més gent disposada a treballar, segurament diferent a com ho faria jo, però no passa res, haig de deixar fer, he de saber compartir les tasques i sobretot entendre que és un lloc d'oci i de gaudi, malgrat s'ha de poder fer de la millor manera possible. M'ho estic rumiant molt, massa crec, com sempre faig. No em vull tornar a col.lapsar mentalment, no vull tornar a patir, m'he acostumat a no fer-ho, però tinc inquituts, vull poder aportar coses a una entitat, ho necessito, el meu tarannà m'ho demana, però tinc molta por....

Amb aquestes 4 ratlles escrites n'he tingut prou per veure que encara no estic a punt. Si pel simple fet de prendre la decisió ja m'estresso no em vull ni imaginar el que seria tornar a formar part d'una entitat. Res, ho deixo, em falta sanar més el meu cansat cervell.
Ja vindran temps millors... o no. Potser em capfico massa a voler tornar on era i potser la solució és un altra, un canvi de manera de ser, o de fer, o de viure.... O potser tot plegat és més senzill del que jo penso, o potser no m'agrada com sóc, o com visc, o potser el món s'acaba en dos dies i a mi ja m'està bé!!!
6 hòsties fortes en 3 anys m'estan passant factura. Perdre 6 amics, amics de veritat en tan poc temps és molt dur, i a alguns d'ells encara no els he plorat prou, no puc, no tinc forces.... em fa massa mal pensar-hi, em fa massa mal recordar-los...
Rossi, Susanne, Joan, Mònica, Pep i Pepe!!! Massa aviat! 

tic, tic, tic...

A l'habitació on normalment escric i llegeixo i estudio els diumenges al matí, o festius en general, hi ha molt silenci i quietud. Per això és l'habitació on hi faig les activitats esmentades anteriorment. És un espai molt pensat per poder seure en una preciosa butaca al damunt d'una catifa ja un xic velleta, unes caixetes de fusta a terra fent de prestatges per a algun llibre o revista, un petit moblet tancat, de metall, en el que a dins hi ha cosetes guardades i a sobre hi ha una petita làmpada i un parell de canelobres amb espelmes, a la paret hi ha penjats diversos petits quadres amb fotos (un d'ells d'especial valor per a tots dos), algun dibuix i pósters, darrere la butaca hi ha caixetes de fusta, però aquestes penjades a la paret, pintades i forrades de diversos colors i del sostre hi penja un fanalet. Doncs en aquest racó hi passo moltes hores del meu temps lliure de cap de setmana, hi busco el silenci total per poder-me concentrar. I és en aquest silenci quan sempre sento un sorollet, com un tic-tic-tic-tic, molt fluixet que em té encuriosit. No sé qui o què ho provoca.... és just al racó, a la part de baix de la paret... no és constant però si que sovint el sento. No en tinc ni idea de què pot ser, ara, això sí, em fa rumiar i especular en què carai el deu provocar. Hi passen uns tubs de la calefacció però entenc que per allà hi circula aigua, per tant aquest so no pot venir dels tubs. Si que és cert que amb la calefacció engegada l'aigua dels tubs es va escalfant i emet algun sorollet crec-crec, però en aquests moments la calefacció està parada i crec-crec no és tic-tic-tic... El principal culpable de sons estranys i diferents és la nevera, però no és possible en aquest cas, la nevera està lluny i el so vindria de l'altra banda... L'única teoria per a mi creïble, és el contador de l'aigua que hi ha just a la mateixa paret però a la banda del carrer. Desconec si aquests contadors emeten algun tipus de soroll però és l'únic que se m'acut. El bo és que en alguna ocasió he posat l'orella al costat d'aquest contador, al carrer, i mai he sentit l'esmentat tic-tic-tic... Els sorolls i sorollets que no sé d'on vénen, em provoquen molts neguits, ho passo malament, tinc la necessitat de saber què sona, d'on ve, qui el provoca, per què sona... massa sovint són sons que només els sento jo, ningú més sent res. Últimament intento no dir-ho perquè ja veig que ningú més en fa cas, em fa vergonya dir que em molesta quelcom que ningú més percep.

Si t'interessa sentir i esbrinar d'on ve el sorollet no dubtis en dir-m'ho el dia que vinguis a casa.

respecte...

Sala d'audicions Sherzo Music Center a Reus, concert del bon amic i pianista Carles Marigó. Exepcional com sempre. Un concert a una petita sala (unes 80 persones) on, en un principi, el silenci hauria de prevaldre per damunt de tot i no només per a la concentració del músic, que també, sinó per a la concentració de l'espectador. En el cas del músic és primordial que cuidi l'espai on ha d'actuar, que s'hi senti còmode, que la temperatura sigui l'adecuada, la il.luminació, la qualitat del so, que el públic pugui gaudir al màxim del que vol transmetre l'artista. Per això existeixen les proves de so, per això existeixen els assajos, per això existeix la feina de molta altra gent que fan que un concert sigui del tot satisfactori. Però què me'n diueu de l'espectador? Ens preparem prou per ser-ne? Tothom és conscient del què vol dir anar a escoltar un concert? Som respectuosos amb l'artista?

En el concert d'ahir em va costar un xic trobar aquella connexió que sempre busco, (i que amb el Carles sempre trobo), em va costar un xic entrar dins el concert, em va costar un xic concentrar-me per ser conscient de tot el que estava escoltant, de tot el que l'amic Carles m'estava dient musicalment i també en les explicacions i en els seus sentiments cap a la seva música. A mi m'agrada entendre què està fent l'artista dalt de l'escenari. M'agrada i em fa tornar boig quan arriba aquell moment en què la meva ment ha entrat a formar part de la ment de l'artista, amb la ment i amb l'ambient i amb el que estic sentint i no parlo només del que m'entra per l'orella, sinó del que el meu cor nota; m'agrada esborronar-me, m'agrada notar aquella calor, o aquell fred, o quan somric i a voltes ploro d'emoció, o de tristesa... Vull i necessito entrar a formar part d'un món de mil emocions en el que no sóc conscient del què hi passa a fora. Per arribar a aquesta concentració necessito, sobretot, silenci. I tot això és el que em fa veure i pensar que, com a espectador, s'ha d'estar preparat, has de saber quin tipus d'espectacle vas a veure, has d'estar còmode, conscient que davant teu hi ha qui et vol transmetre els seu art... s'haurien de fer cursets per ensenyar a ser bon espectador. Ahir va sonar un mòbil!!!! Pffffff....!
Tothom és lliure d'opinar si un espectacle li agrada o no, però per poder-ho fer has d'haver escoltat al músic amb tot el respecte que es mereix.
I amics meus, és per això que he fet un recull del que jo considero "coses" totalment prohibides en un concert de petit format on el silenci hauria de ser absolut!

-caramels amb embolcall, ni de plàstic ni de paper!
-el programa amb paper del mateix concert!
-anorac o qualsevol tipus de roba que faci soroll a qualsevol moviment del cos!
-tossir!
-fregar els peus per terra!
-les cremalleres!
-el vibrar dels mòbils!
-els "ehem, ehem"!
-no es pot parlar, ni murmurar!
-el moviment dels ventalls!
-bellugar la cadira, o butaca!
-canviar constantment de posició a la cadira!

Segurament hi ha molts més sorolls i sorollets que podem evitar.
Però el que trobo de més falta de respecte tant per al músic com per a l'espectador, és arribar quan el concert ja ha començat!!! Això trenca amb tota la concentració que fins llavors ja havia aconseguit!!!
Au vinga! A gaudir de l'espectacle!!!!

encara hi sóc...

Tot mirant la pel.lícula de la tele a la nit, abans d'anar a dormir, notava una sensació estranya, com si tingués més aire del compte dins el meu cos, i per altra banda em costava respirar; notava una bombolla d'aire circulant entre la part baixa de l'estómac i fins la part alta del pit, cap al coll... tenia la sensació que el cor s'havia mogut de lloc i estava més avall, més cap a la part baixa de les costelles. Desconec si això és símptoma d'algun mal dolent... Fins a 3 vegades en un espai de temps de 2 hores, abans d'anar a dormir, tenint el pensament i la sensació que aquella seria l'última nit de la meva vida! Tenia un pensament real que aniria a dormir i ja no despertaria mai més! Anar a dormir amb aquest pensament al cap, aparentment, no és fàcil! Però em vaig posar al llit i, després de tornar-me a passar pel cap aquesta possibilitat, em vaig adormir profundament, com sempre... no hi ha res que em tregui les ganes de dormir i descansar... "això és una sort" em diu molta gent que, sense motiu aparent, els costa dormir. I sí, segurament és una sort!!!

I avui a les 8 del matí de diumenge, m'he despertat, m'he llevat, m'he aixecat, hi sóc, existeixo i em sento bé, tranquil, descansat i feliç, a punt per tirar el dia endavant, per seguir gaudint, aprenent, ajudant, de tot el que em passa en aquest camí tan meravellós que és la vida.

objectius...

Tenir objectius a la vida trobo que és molt important per poder tirar endavant, per poder anar tenint alegries així que els vaig assolint. Això sí, prefereixo posar-me'n molts de petits que no pas pocs i inassolibles. Han de ser abastables, que costin de fer però que siguin possibles. Posant-me objectius inassolibles l'únic que aconsegueixo és patiment i angoixa i ho passo fatal. I si només me'n poso 2 o 3, siguin fàcils o difícils, passa que un cop assolits ja res té sentit. Jo, de fet, sempre trobo més interessant, divertit i que té més sentit en mi mateix, el camí que faig cap a l'assoliment del mateix... sóc més feliç intentant assolir l'objectiu que no pas un cop assolit, ja que quan això passa doncs ja està, ara només falta ser coherent i intentar mantenir-ho. És per això que me'n poso molts i no massa difícils.

El xulo també és quan miro enrere i començo a fer memòria de tot el que he aconseguit. És brutal veure com coses que avui són ben quotidianes de la meva persona, no és res més que objectius assolits en el meu passat. I em sento feliç i orgullós!!! Per què no dir-ho. És així!!!
El que trobo també essencial, és no posar-me data d'assoliment, això també m'angoixa, prefereixo marcar-me els objectius i ser conscient que, un dia o altre, o un any o altre, els he d'aconseguir. Val a dir, també, que si algun no l'aconsegueixo també valoro molt positivament el fet d'haver-ho intentat, ja que segur que he après moltes coses de mi. Crec que, en definitiva, és bàsic ser conscient en tot moment del que està passant i intentar aprendre de tot i de tothom.
Així estic, aprenent a viure!!!

microconte

En John pren el sol, tot sol, sense ningú al costat, sense ningú que l'emprenyi, sense roba, sense res que el pugui distreure, sense ulleres, sense ganes de prendre'l... en John està trist, desolat... en John plora, el seu gran amic, el Dereck, ha marxat... en John i en Dereck havien estat grans amics, des de petits, se l'estimava, el trobava a faltar... mai li havia dit que l'estimava, li sabia greu que hagués marxat d'aquest món sense dir-li... però en Dereck ho sabia, era llarg en Dereck.

Aquell càlid i assolellat dilluns d'hivern al matí en John estava trist, no tornaria a veure en Dereck mai més. Capficat en els seus pensaments, la marea va anar pujant i pujant fins a ser engolit pel mar.
Morí d'amor!!!

 ser vell, cer vell...

Hi ha un passat proper i un passat llunyà.

El passat proper el vull ubicar entre allò que acaba de passar fa un instant i un any enrere. I el passat llunyà seria des que tinc ús de raó fins a l'esmentat any enrere de la situació del passat proper. Ara us vull parlar del llunyà.

Del passat llunyà en recordo moltes coses i moltes d'elles, però, no les sé ubicar massa, vull dir que recordo aquell dia concret que em va passar allò, però no sé quin dia era o quants anys tenia... Però d'altres records en conec perfectament la data, els anys que tenia, el lloc on va passar i amb qui estava. Crec que agafo punts de referència per ubicar els records. Però clar, aquests punts de referència per no oblidar records, també els haig de recordar per després poder-me ubicar...

És complicat entendre què fa el cervell... perquè em permet recordar? Com decideix què cal recordar i què cal oblidar?

També passa que hi ha records aparentment oblidats, però que tornes a viure i recordar quan algú altre te'ls explica. I l'interessant bé quan t'adones que el que tu recordes i el com vas viure aquella situació i el què recorda ell o ella de com ho va viure i què en recorda, és totalment diferent, el punt de vista canvia i el record que en tens i com ho va viure cada ú és diferent. Per recordar coses també ajuda molt si tens alguna foto, és brutal quan només mirant-la et venen quantitat d'imatges al teu cervell del què va passar aquell dia, amb qui estaves, quin dia era, si feia fred o calor, si 10 minuts abans de la foto el tal va ensopegar i va caure i es va fer mal al dit i un llarg etc. Però a vegades una foto també em fa una mala passada, ja que per més que la miri i remiri no em ve cap record al cap i això em fa posar malalt.... També ho passo malament quan algú et diu -si home no ho recordes, no recordes que vam fer això o allò i que va passar tal cosa o altra...! I per més esforços que faci de recordar no hi ha manera, no em ve la situació al cap.

Qui decideix què recordo? El cervell? Jo? Els meus interessos? Els interessos del cervell? Quan parlo de Jo també hi dec haver d'incloure el meu cervell ja que forma part de mi, però no l'acabo de controlar, ja que ell em controla a mi. Puc ser Jo sense el meu cervell? El cervell pot ser ell sense mi? Tots els cervells funcionen igual? El meu el puc redirigir cap allà on Jo vull?

Sovint passa allò que tot d'una i sense motiu aparent, et ve el record de l'avi, o de la mare, o de qualsevol altra persona i te n'adones que t'ha vingut a la ment a través de quelcom que has vist, o d'alguna olor, o d'alguna situació, o d'alguna frase que sempre deia l'avi, etc...
Tinc molt bons records de fites molt importants de la meva vida, moments aconseguits amb molt d'esforç i que han significat molt per a mi i em sento molt feliç i orgullós d'haver-les viscut i que recordant-los, em fa dubtar de si va ser real o és fruit de la meva imaginació! Això fa uns anys enrere no em passava!

És bo recordar? És bo oblidar? Ca recordar-ho tot? Cal oblidar-ho tot?

Un dia anava corrent cap a l'escola, feia tard i quan ja vaig entrar al pati i a punt d'arribar a la classe, la nansa de la bossa d'esport que duia penjada es va enganxar en un ferro d'una paperera, la meva cursa va quedar frenada en sec i la meva cara va xocar violentament contra un pi. D'aquí en recordo tot el que he explicat, recordo que la bossa era vermella, que tenia uns 10 o 11 anys, la paperera era blanca, em va fer molt de mal la cara durant força dies, recordo el fart de plorar.... però no recordo moltes altres coses, com anava vestit, quines sabates duia, si feia fred, si era el març o el desembre.... Per què el cervell decideix què recordar i què no? No ho entenc!

La intel.ligència humana s'acabarà el dia que algú descobreixi el funcionament del cervell humà. I espero, pel bé de tothom, que això no passi 

40 anys...

Avui és el dia de reis de l'any 2023. Avui fa 40 anys que vaig començar a entrar al món de la música. El 6 de gener del 1983 els reis em van portar un timbal, instrument que m'agradava, i molt! Després de rebre unes 7 o 8 classes per part del mestre Guillem Noya, a la Festa Major del mateix any ja vaig sortir a tocar les matinades dels dies 30 i 31 d'agost. L'any següent (1984), vaig muntar un grup de grallers amb la colla d'amics del barri (Grallers de l'Atzavara) i fins l'any 92 vam estar actius tocant en diverses Festes Majors, entre elles la de Vilafranca i acompanyant a varis balls populars i tocant per casaments i cercaviles amb gegants i els castellers, en grups d'animació de carrer i altres festes i events...! Paral.lelament entre els anys 1985 i 1990 (aprox.) també vaig formar part del grup de música La Calaixera. Un projecte que, engegat per en Joan J. Ríos, oferíem concerts de música tradicional i popular dels països Catalans. En aquesta ocasió no només tocava el timbal sinó que em vaig obrir a més instruments de percussió com són les castanyoles, panderetes, esquellots, caixes, cortines i altres... també en algun tema hi tocava la guitarra i feia veus. L'any 1990 vaig entrar a formar part del grup de música popular i tradicional Els Cosins del Sac. Grup creat per Xavi Bayer, en David Miret i la Paquita Casanovas. La meva feina aquí ja va ser amb la bateria i percussions. Durant uns 5 o 6 anys vaig rebre classes de bateria del mestre Pep Figueras. Amb els Cosins vam estar actius des del 1990 i fins al 2020. 30 anys de molt bona feina i molt d'aprenentatge constant, no momés en l'art de fer sonar els instruments, sinó també en l'experiència en estudis de gravació. Amb el contacte constant amb grans músics que em van ensenyar moltes coses. Entre els anys 1992 i 1995 també tocava el timbal en la Banda Esquerra. Un grup molt pecul.liar engrescat per el Xavi Bayer, en David Miret i el Francesc Marimon. Era pecul.liar perquè quasi bé mai érem els mateixos, era una banda oberta a tothom que tingués ganes de venir a tocar algun instrument. Aquí hi vaig aprendre moltes tonades tradicionals i vaig conèixer diversa gent del món de la música tradicional de carrer. L'any 2005 vaig entrar a formar part dels Grallers de l'Armilla tocant el timbal i encara hi sóc i hi penso estar molts més anys, o aquesta és la meva intenció!!! Amb aquesta colla també vam portar a terme un espectacle de concert còmico-teatral-musical on hi tocava la bateria i percussions. L'any 2017, i sense deixar el món de la percussió, vaig fer un canvi rotund i em vaig posar a estudiar el flabiol i tamborí amb l'Anna Segura com a mestra. Encara n'estic aprenent i espero, en un futur no massa llunyà, poder formar part d'algun grupet tocant l'esmentat instrument, tot arriba! També he format part, quan era petit, de la coral infantil l'Espinguet i quan era jove de la coral intermèdia l'Arítjol i també vaig cantar durant molts anys, els goigs a Sant Fèlix. Els últims 40 anys de la meva vida han girat al voltant de la música, he après molt, he fruït molt, si tingués molta memòria podria explicar milers d'anècdotes, he visitat molts pobles i ciutats del país, del país veí i de diverses ciutats i pobles d'Europa. (França, Suïssa, Andorra, Suècia). La Música m'ajuda a viure, m'ajuda a tenir el cervell despert, m'ajuda a controlar els meus sentiments, m'ajuda a entendre, a escoltar, a aprendre, també m'ajuda a nivell econòmic! Els 2 anys de pandèmia sense bolos, han estat durs a nivell econòmic. Però, al tenir més temps lliure, han estat molt profitosos a nivell d'aprenentatge dels instruments i molt especialment del flabiol i tamborí. Sovint també gaudeixo fent cançons amb l'ukelele. Vull seguir molts anys més aprenent i gaudint dels diversos instruments que, tocats més bé o més malament, m'ajuden a tirar endavant.