col.lapse...

Estressat per un col.lapse cerebral imaginari vaig travessar el carrer sense pensar que, aquell, podia ser el meu últim dia en aquest món. Un petit turisme de fabricació japonesa (més concretament un Honda Civic Hatchback del 85) em va etzibar un fort cop a la part esquerra del meu cos, entre les costelles i la part del capdamunt del fèmur, l'impacte em va fer volar uns 3 metres, o potser més, fins a topar de nou contra el terra asfaltat del carrer Petit núm. 6, just davant de casa meva. De fet, el meu cap va xocar violentament contra la paret i el meu nas es trencà en mil bocins, un dels quals va prémer el primer pis, segona porta; un cop vaig caure a terra, mig inconscient, encara vaig poder escoltar la veu de la meva parella parlant per l'intèrfon, -Qui hi ha? Digui'm, què vol? Que és el carter?

Avui 6 anys després, m'he despertat de nou sense un estrès de col.lapse cerebral imaginari. Avui he pogut contestar a la meva parella, -Sóc jo!!!
Però ella ja no hi és, ella va marxar. En un estat de col.lapse cerebral real, va creuar el carrer sense pensar que un petit turisme de fabricació japonesa (més concretament un Honda Civic Hatchback del 85) se l'enduria per sempre més. Ara viuen feliços a la petita illa de Sado (Japó).