embolics...

Diumenge a la tarda, avui escoltant Schönberg no m'he inspirat del tot. Això no vol dir que no m'agradi el compositor, no, però crec que ha influït en el meu exercici setmanal de reflexió. Torno a tenir la ment massa plena de coses, de preocupacions, d'embolics mentals, de decisions que he de prendre, d'assumir que les coses han anat així i jo no hi puc fer res i no en sóc culpable però sí víctima... havia aconseguit tenir el cap ben descansat però els últims dies me'l torno a notar massa ple. Trobo que és molt fàcil omplir el cervell i molt difícil de buidar-lo.

Segurament em falta tenir més temps per dedicar-me a mi, tot i que crec que com més en tinc més en vull. Em sento molt bé gaudint d'estar sol, tancat amb els meus pensaments i cabòries.
Tot i així últimament ja em veig una mica més valent de tornar a agafar noves responsabilitats, ja em passa pel cap tornar a formar part d'alguna assossiació per treballar per la vila, o per la gralla, o sobretot pel flabiol. Tot i així em fa por, em conec... sé que quan em poso a treballar per alguna entitat m'hi poso fins baix. M'hi implico massa i ho acabo passant malament. Ara sé que he d'aprendre a treballar diferent, he d'entendre que no sóc l'únic, a qualsevol entitat hi ha més gent disposada a treballar, segurament diferent a com ho faria jo, però no passa res, haig de deixar fer, he de saber compartir les tasques i sobretot entendre que és un lloc d'oci i de gaudi, malgrat s'ha de poder fer de la millor manera possible. M'ho estic rumiant molt, massa crec, com sempre faig. No em vull tornar a col.lapsar mentalment, no vull tornar a patir, m'he acostumat a no fer-ho, però tinc inquituts, vull poder aportar coses a una entitat, ho necessito, el meu tarannà m'ho demana, però tinc molta por....

Amb aquestes 4 ratlles escrites n'he tingut prou per veure que encara no estic a punt. Si pel simple fet de prendre la decisió ja m'estresso no em vull ni imaginar el que seria tornar a formar part d'una entitat. Res, ho deixo, em falta sanar més el meu cansat cervell.
Ja vindran temps millors... o no. Potser em capfico massa a voler tornar on era i potser la solució és un altra, un canvi de manera de ser, o de fer, o de viure.... O potser tot plegat és més senzill del que jo penso, o potser no m'agrada com sóc, o com visc, o potser el món s'acaba en dos dies i a mi ja m'està bé!!!
6 hòsties fortes en 3 anys m'estan passant factura. Perdre 6 amics, amics de veritat en tan poc temps és molt dur, i a alguns d'ells encara no els he plorat prou, no puc, no tinc forces.... em fa massa mal pensar-hi, em fa massa mal recordar-los...
Rossi, Susanne, Joan, Mònica, Pep i Pepe!!! Massa aviat!