sé qui sóc?...

Un cop acabat el sopar de la nit de Nadal, assegut al sofà i donant un tomb per les xarxes socials, entro a instagram i sense pensar-ho massa em faig una foto, començo a escriure un text i ho penjo... és tard i me'n vaig a dormir. Aquest matí llegeixo l'escrit i trobo que vaig fer una definició de mi mateix com mai havia aconseguit fer, així, en un tres i no res. Ara penso que això és fruit de totes les reflexions, de tots els dies que he estat pensant només en mi, de totes les preguntes que em faig últimament... em començo a conèixer a mi mateix... m'agrada que sigui així, m'agrada que això em passi!

canvis...

La pandèmia s'ha suavitzat molt, les coses s'estan posant al seu lloc, torno a treballar les hores habituals... fins aquí era previsible i necessari que això fos així. Però ara he de ser valent i fer tot el possible per tenir més temps per a mi, tenir més temps per seguir reflexionant i, sobretot, per seguir escrivint. Haig de ser coherent amb mi mateix i intentar no tornar a anar al ritme boig que duia abans de la Covid. I de moment he començat a posar fil a l'agulla.

-He deixat definitivament el meu compromís amb la Coordinadora de Grallers de Vilafranca, sortint de la junta i abandonant l'entitat
-M'he proposat (amb el consentiment dels meus companys) a assistir a un de cada dos assajos amb la colla de Grallers l'Armilla
-Estic rebaixant molt les estones de mirar la tele, de fet m'he adonat que en moltes de les ocasions que la tinc engegada no hi estic atent, per tant és millor tancar-la

Curiosament, durant aquesta desescalada d'activitats, m'ha arribat una proposta d'entrar a formar part de l'entitat Jazz Club Vilafranca. M'ho vaig rumiar molt, em feia il.lusió que haguessin pensat en mi per a treballar per a promocionar i promoure concerts de Jazz a la vila, però vaig ser coherent en els meus pensaments actuals, necessito temps per a mi, i, sentint-ho molt, vaig declinar la invitació.
És curiós que ara, havent tornat a treballar més hores i tornant a agafar el ritme habitual, el meu cap es torna a omplir de més responsabilitats, tan siguin laborals com personals, tinc més coses que haig de recordar, es torna a omplir l'agenda d'activitats i coses a fer i tot això fa que em costi més relaxar-me, pensar, reflexionar i sobretot escriure... quina llauna!!! Com costa viure la vida que vull...!!!

Vull seguir rascant, vull seguir trobant temps, vull seguir esbrinant què és important i què no, vull seguir portant la meva vida cap a on jo vull, vull aconseguir ordenar el meu temps, vull trobar el nord sense perdre el sud i viceversa, vull trobar l'est sense perdre l'oest i viceversa.

13 de desembre de 2021

maleïts nervis...

He après a calmar-me, he après a prendrem-ho tot amb més tranquil.litat, he après a no posar-me nerviós, he après a respirar profundament per no treure la mala llet, sí, genial.... m'està anant molt bé, ho visc tot des d'una altra perspectiva... però tota aquesta mala llet i nervis que he aconseguit calmar durant un any i mig, on són? Han marxat per sempre? S'han esfumat? Ja no tornaran mai més?  O estan dins meu?....

Avui he pogut comprovar que els tinc a dins, que estan esperant sortir algun dia, que estan esperant explotar i enfotre's de mi, riure's de mi, fer-me el típic "elis-elis", ho estan desitjant, són dins meu feliços i ansiosos per sortir en qualsevol moment i esguerrar-me tota la feina feta fins ara...
Avui dilluns dia 18 d'octubre de 2021, el mal funcionament de l'ordinador (que ja és força vellet i fa temps que va molt lent), m'ha tret una part d'aquesta mala llet, incontrolable en certs moments i en un d'ells he tirat per terra unes ulleres que s'han trencat, he llençat el mòbil per terra, he llençat violentament la carpeta, crits, insults, macaguns aquí i allà, paraulotes.... ara ploro, m'esborrono, tremolo, em vull calmar però totes les eines que tinc per fer-ho no em funcionen en aquests moments, el cor va de pressa, em fa mal el cap, tinc un lleuger dolor a la zona del cor....

Ara, un cop calmat, ho estic escrivint, em vull convèncer que escriure-ho funciona, perquè així és com ho he anat treballant últimament... però em costa, vull escriure paraules que no em surten, no em venen a la ment, tot i estar calmat encara noto com els nervis interiors es riuen de mi, se n'enfoten, encara ploro, tinc calfreds, en definitiva estic calmat però encara no estic tranquil del tot.
Tinc ganes de marxar de casa, tinc ganes d'explicar el que em passa, tinc ganes d'oblidar les més de 2 hores que he perdut amb el coi d'ordinador, tinc ganes de desaparèixer, no vull fer res per poder estar tranquil i en pau, no vull preocupacions. Les llàgrimes se m'escapen ulls avall i no sé perquè... tot és una merda i no trobo la manera d'acabar aquest episodi... torno a plorar, putus nervis!!! Vull agafar el cotxe i anar a donar un tomb, conduir m'agrada, em relaxa, però tinc por de mi mateix ja que quan estic nerviós tendeixo a córrer i ara això no em convé, vull anar a dinar però no em vull aixecar del sofà on ara estic escrivint, ho vull plasmar tot en un full de paper, vull que en quedi constància d'aquest episodi, estic escrivint en directe tot el que em passa per la ment.... sóc estrany, la gent no ho sap, no s'ho pensa, la gent no em coneix perquè jo no m'entenc, jo no em conec! Ara mateix m'agradaria tancar-me a un quarto amb les parets i sostre negres, sense porta de sortida ni entrada, tot fosc i quedar-m'hi a dins unes quantes hores, o potser dies!!!

poema...

Tinc por,
por a una lletra...

escrit...
Aaaaaaaaaaaaah!!!

lletres...
Trio de vaques...

no puc, tinc reunió...

Les meves reunions setmanals amb mi mateix no es poden acabar, han de seguir existint, són molt importants per a mi. No puc faltar els diumenges al matí, amb el cap ben tranquil, despert i relaxat, a la reunió setmanal.

És curiós com, a mida que tot va tornant al seu lloc original, em costa més escriure i sobretot em costa més llegir, em costa més concentrar-me per pensar i reflexionar...
Potser ja ho he pensat tot? Ja ho he reflexionat tot?
Segur que no però potser sí que de moment haig de valorar si tot el pensat i reflexionat durant aquest any i mig, aprox., m'ha servit, o ha de servir per a quelcom.
Sense donar-hi massa voltes crec que m'ha servit i molt, principalment per conèixer-me, i sobretot per saber i entendre qui vaig ser, qui sóc i sobretot qui vull ser. El que també sé del cert és que hi ha alguns aspectes del meu jo que han vingut per quedar-se, ho tinc molt clar. Aspectes que milloren el meu dia a dia i el contacte amb el món, aspectes que, en definitiva, estan fent que valori tot el que ha anat passant, tot el que he escollit, tot el que he viscut... crec que tot això és primordial per entendre'm!
El que no em falten són idees, el meu cap està tot el dia despert i atent a noves coses que vull fer, que vull provar, que vull aprendre, que vull saber, que les vull escriure, que vull interioritzar, pensar, reflexionar....és malaltís crec, he arribat a un punt que tinc tantes coses corrent pel meu cap que em col.lapso. He de seguir posant ordre al meu cervell, potser ara seria l'hora d'intentar frenar-lo un xic tot i que potser no, perquè, en definitiva, això és el que m'està ajudant a ser una altra persona, la persona que vull ser, que tampoc tinc clar què, ni qui... potser no vull ser ningú, potser ja sóc algú,  potser no cal, potser cal tirar pel dret i ser més espontani.... al cap i a la fi potser el que cal és sentir-me a gust amb mi mateix i la resta ja es courà tot sol!

Les meves reunions setmanals han de seguir existint, són molt importants per a mi i per a mi també... Hi hem de ser, no podem faltar ni jo, ni el meu cervell!!!

Vaig escriure aquestes quatre ratlles el diumenge 4 d'octubre, a les 7 de la tarda d'avui fa un any, al costat de la meva mare, sense saber que al cap de molt poques hores ella moriria, molt tranquil.leta, sense fer soroll, dormint...

diumenge... 

Ella té fred! He posat la butaca a la galeria, hi toca més el sol, jo m'he assegut al seu costat i ens hem passat una molt bona estona mirant les fulles de la parra del terrat, el capdamunt de les branques i fulles de la prunera del pati de sota, la dansa del desmai del pati de davant, les flors ben liles del que deu ser una bogambília, la mala cara d'una petita olivera al pati del veí, els foradets a la paret de totxos on sovint s'hi amaguen els dragons... comença a fer vent i a aparèixer algun petit núvol, però el sol encara domina i escalfa, sol que és vida. Tot amb un apreciat silenci només trencat pel tic-tac del rellotge del menjador. 

Uri, 4-10-2020

la pluja m'inspira...

M'agrada aquell xim-xim,

observar de prop la fina pluja,
m'agrada veure les gotes caure
i contar-les, una a una...

La primera gota
damunt una fulla caigué,
la segona gota
sobre la flor d'un roser.

La tercera en cau al sòl,
juntament amb la quarta, i les següents
i aquella olor a terra mullada
inoblidable, quan la sents.

M'agrada aquell xim-xim
veure ploure em fascina,
l'olor que deixa a la natura
veure com plou, m'al.lucina!

enganyant el cervell...

Des de fa un temps cap aquí que tinc la inquietud de fer funcionar el meu cervell. Tot i que teòricament em falta molt per arribar a la vellesa, em preocupa molt més la salut del meu cervell, que la salut del meu cos. De fet em fa molta por patir alguna malaltia del cap i penso que exercitant el cervell puc minimitzar les probabilitats de patir-ne alguna. Penso que fer-se gran és realment una putada i la salut mental és prou important per passar els últims anys ben serè; faig gimnàstica de cervell. En certa manera podria dir que la gent que va a córrer, a caminar, que fa muntanyisme, en defintiva que fa esport físic, ho fa per sentir-se bé, per fer funcionar el cor, per sentir-se a gust amb sí mateix, per no rovellar el cos... i alguns pensant també en el futur, en poder mantenir el cos en plena salut per quan arribin aquells anys més fotuts de viure. Que cuidi el meu cervell no vol dir que oblidi cuidar-me el cos. Sovint surto a caminar, a córrer, en bicicleta, faig estiraments i la meva feina és molt física. La veritat és que hauria de cuidar-lo més, però en aquests moments la meva preocupació està enfocada cap al meu cervell.

Em faig preguntes de tot tipus que, després de reflexionar-les, pensar-les i donar-hi tombs, intento respondre'm. És buscant les respostes quan el meu cervell funciona i quan jo aprenc. Tot el que miro, veig, escolto, sento, oloro, toco, trepitjo, noto, respiro, tot el que passa al meu voltant em fa plantejar preguntes i buscar respostes: per què ho veig, si ho veig del mateix color si tanco un ull o l'altre, intento mirar el que hi ha darrere obviant el que hi ha davant, per què ho sento, què sento amb l'orella esquerra o amb la dreta, buscant informació m'interesso per coses com els sons emmascarats, per l'escolta binaural, per l'efecte Hass... Quan una mateixa cosa fa olor o fa pudor, què ho determina, per què quan trepitjo un objecte o un altre el so és diferent, quina força cal fer per aixecar una cadira, si existís un altre color com podria ser, per què m'és més fàcil concentrar-me amb els ulls clucs... i un llarg etcètera de preguntes i preguntes i perquès i respostes i informar-me i preguntar a altra gent entesa en qualsevol dels temes que tingui tombant pel meu cervell. Tot això, potser no ho sembla, però cansa molt. Tenir tot el dia el cervell ocupat en curiositats, en perquès, en preocupacions de saber si sí o si no... és molt cansat i m'afecta, encara no sé perquè però ho esbrinaré, en les meves emocions. Puc passar, en breus moments, d'estar trist a estar content, de plorar a riure, d'estar totalment despistat a controlar-ho tot. També faig treballar el cervell fent les coses molt més difícilment del fàcils que podrien ser. Això em porta molts maldecaps i la incrompensió de la gent del meu voltant.

Però el que més m'agrada i frueixo quan ho faig, és enganyar el cervell. Sí, sí, enganyar el cervell. Tinc la teoria que fer les coses més quotidianes sempre de la mateixa manera fa que el cervell s'acostumi a un funcionament rutinari. Ara fa just un any que quan puc, faig aquest exercici d'engany, per exemple el que faig de manera rutinària:

-em poso els pantalons posant sempre primer la cama dreta.

-quan em poso una samarreta primer va el cap i després el braç dret.

-la primera sabata que em poso sempre és l'esquerra.

-quan estic assegut amb les cames estirades sempre és la cama dreta que recolzo sobre l'esquerra.

-quan em plego de braços la mà dreta queda per sobre i l'esquerra per sota.

-quan faig una picada d'ullet el que tanco és l'esquerra.

-el bolso el porto creuat damunt l'espatlla esquerra.

-obro els panys de les portes amb la mà dreta.

-quan em carrego un sac a l'esquena sempre és sobre l'espatlla dreta.

-quan llegeixo un llibre sempre giro les pàgines amb la mà dreta.

-el telèfon me'l poso a l'orella esquerra.

-quan vull escoltar atentament paro l'orella esquerra.

-pujar a una escala, tipus pintor, el primer graó el pujo amb el peu esquerre.

I com aquestes n'hi ha moltes més que a mida que vaig fent l'exercici vaig trobant. Fer totes aquestes rutines totalment al revés de com les faig sempre és quan noto el cervell perdut, no sap què fer, l'enganyo i m'agrada. Després de portar un any posant-ho a la pràctica, hi ha coses que abans eren rutina i que ara el cervell no sap què fer, ha de rumiar i això és el que vull aconseguir. Quan em vesteixo és quan més pateix, inclús a mi mateix ja em costa saber què és rutina i què no, sobretot a l'hora de posar-me els pantalons el meu cervell dubta de quina cama posar primer... això és un punt per a mi. Evidentment coses d'habilitats com menjar, escriure, xutar una pilota, etc. ja són figues d'un altre paner, canviar habilitats costa molt més però no ho veig impossible, crec que podria ser el següent repte.

Segurament no t'hi has fixat mai però estic convençut que també tens rutines com les meves, rutines de les que no ne'ts conscient fins que no fas l'exercici de canviar-les. Pot semblar una bestiesa però t'animo a provar-ho, si més no encara que sigui per curiositat!

És xulo!!!

Ja m'explicaràs...

atenció, pregunta!!!

Quan un fruiter ja no dóna fruit, deixa de ser un fruiter?

la meva llista...

Ja fa uns quants anys, uns 15, recordo una conversa amb un amic que em va explicar que havia fet una llista de coses que no li agradaven de la seva vida, per així anar-hi pensant i intentar anar-les canviant. M'explicava que coses com buscar nòvia, canviar de feina, comprar-se una moto, fer un viatge... no hi havia manera que succeïssin. Que ja feia anys que havia fet la llista i només havia aconseguit un dels propòsits però no em va voler explicar quin havia estat. Ell mateix va definir la llista com un fracàs. Ho havia fet seguint el consell d'una amiga i m'insistia en el fet que no li va funcionar. Aquella conversa va seguir el seu camí derivant cap a altres coses, fets i anècdotes, en definitiva el que té una trobada amb un amic, que parles, rius, expliques bestieses, un glopet de cervesa, ara s'ajunta un que passava per allà, un altre explica un acudit, malgrat el trobes dolent acabes rient com un beneit i així anar fent... Aquella vetllada va ser com qualsevol de les moltes que he tingut a la vida i que és impossible que les recordi totes, però aquesta conversa, sense jo ser-ne conscient, va quedar guardada en alguna carpeta del meu cervell.

Dissabte 14 de gener de fa 9 anys, estava a Cal Meix, sol, acabat de sopar i amb el cafetó a la mà, escalfant-me davant la llar de foc, tranquil, amb silenci, relaxat i no sé perquè, em va venir a la ment aquella conversa de feia 6 anys enrere. Vaig recordar la cara del meu amic explicant-me el fracàs de la seva llista. Tot recordant-ho em va passar pel cap la possibilitat de fer-ne una jo, ja que tenia prou preocupacions i ganes de canviar certs aspectes en la meva vida. El fet de fer un llistat de propòsits per posar-hi remei és una molt bona idea. Però si la faig ha de ser perquè funcioni, sinó no cal ni que m'hi posi, vaig pensar... i em vaig posar a rumiar com havia de ser la llista. -No ha de ser molt llarga per no atabalar-me, si ho aconsegueixo tot la satisfacció deu ser genial i puc tornar a fer-ne una altra. Cada punt que hi posi ha d'estar ben rumiat tot sabent el perquè ho vull canviar. Crec que el meu amic va apuntar massa alt, per assolir canviar coses molt grans primer seria bo desglossar-ho i anar canviant petites coses per assolir després el gran objectiu. Els canvis proposats han de ser abastables, que jo els provoqui, que no depengui de tercers. No revelaré la llista a ningú, serà una llista personal i intransferible. Si un objectiu no l'assoleixo no m'ho prendré com un fracàs ja que el sol fet d'haver-ho intentat ja m'ha de satisfer. No posaré data final d'assoliment. Si decideixo fer un llistat haig d'estar convençut de voler-ho fer....

Immers en els meus pensaments no em vaig adonar que el gros tronc que havia posat a la llar de foc ja s'havia consumit i començava a tenir una mica de fred. Tremolant, m'aixeco per anar a buscar uns quants troncs més, un dels quals el tiro directament al foc i els altres els deixo al costat de la llar perquè es vagin escalfant; a fora hi fa molt fred i la llenya està gelada.

Amb totes aquestes reflexions fetes ja no vaig dubtar més, vaig agafar un full de paper, un bolígraf i assegut a la butaca davant la llar de foc vaig començar a rumiar què em preocupava. Amb el boli sobre el paper escric 1-... i a sota 2-... a sota 3-... i així fins al 10. Ja tenia una cosa clara, la llista tindria 10 punts. El primer que em va venir al cap va ser "deixar de fumar". -Osti!!! Fa molts anys que ho intento i no me'n ensurto, això és molt difícil... segueixo pensant quines són les coses que no faig bé, què hi ha que em faci sentir malament, quines coses fan enfadar als del meu voltant, per què?, quins defectes de personalitat podria canviar, per què a vegades em comporto d'una manera o d'una altra diferent en una mateixa situació, per què tinc tanta por a situacions noves, com em veuen els altres? El meu cap es va posar a cent buscant 10 coses que hauria i volia canviar.

Ja havien passat unes 2 hores d'aquell intent d'escriure el primer punt, 2 hores que, a banda d'anar atiant el foc, no havia fet res més que rumiar.

Veient-ho ara, 9 anys després, me n'adono que aquell dia a Cal Meix va ser on algun xip del meu cervell es va començar a despertar, pausadament, lentament i que el despertar d'aquell xip va ser molt important en com estic vivint i sentint i estimant i gaudint la meva vida actualment.

Recordo que ja començava a sortir el sol quan vaig acabar d'escriure els 10 punts, feia fred, al foc ja no hi quedava cap tronc sencer, tot era cendra, ho vaig deixar tot i cap a dormir!

Em vaig llevar cap a les 12 del migdia havent dormit poques hores però molt profundament. Després d'esmorzar, anar a caminar un xic, dinar, recollir tot el que havia de prendre i netejar una mica la casa, vaig agafar el cotxe i cap a Vilafranca per anar a sopar, dormir i començar una nova setmana de feina esperant, de nou, que arribés el cap de setmana. El paper, amb la llista, el vaig deixar a un calaix i allà s'hi va estar uns 15 dies fins que em vaig atrevir a rellegir-lo i a intentar començar a portar-ho a la pràctica.

Encara ara no sé qui vaig ser durant aquells 15 dies, tenia molts dubtes, no entenia què havia passat aquella nit a Cal Meix, em feia preguntes que jo mateix em responia un dia d'una manera o el següent dia d'una altra manera. Recordo estar amb els amics de la colla, escoltant, rient quan tocava, opinant sense solta ni volta, i notava que ho feia com una rutina, no era jo, tenia el cap contínuament funcionant, com mai, el cervell em parlava i jo escoltava i aprenia... Amb 15 dies i una llista feta sense encara haver-la dut a terme, vaig notar que quelcom en mi estava canviant....

Del punt 1 al punt 9 tot eren cosetes que en un principi, em va semblar que les podia assolir sense cap tipus de problema, o això em pensava jo. Es tractava d'hàbits que no m'agradaven com per exemple no mirar tant la tele, dedicar més estones a la gent que estimo, controlar la mala llet que sovint trec per bestieses, anar superant la meva timidesa, vèncer les pors... sembla fàcil però em vaig adonar que són rutines de fa molts anys i que per més que m'hi esforci hi ha coses que costen molt. La llista la vaig fer fa 9 anys i encara ara hi penso quan em surt un rampell de mala llet, o si em passo una tarda de dissabte mirant la tele, o en altres aspectes de la famosa llista.

I el punt 10 era aquell, el que quan vaig començar a escriure la llista em va venir de sobte al cap però no gosava anotar-lo per por a no assolir-lo mai, 

Punt 10- DEIXAR DE FUMAR!

Doncs sí, aquesta llista la vaig fer el dissabte 14 de gener de 2012 i el dia 7 de novembre del mateix any em vaig fumar l'últim cigarret. Vaig dir prou, no he fumat més i em sento molt orgullós de mi mateix per haver-ho assolit. Els 9 punts primers, els teòricament fàcils de portar a terme, encara avui dia els he d'anar cuidant, encara tinc moments on la meva mala llet surt per bestieses, encara hi ha moments en els que he de vèncer pors absurdes, encara hi ha moments que oblido la gent que estimo, encara hi ha moments de vergonya en coses quotidianes.... però el punt 10, l'impossible, al final va ser el que em va resultar més fàcil. 9 anys després encara rumio coses a millorar i em faig llistes noves, i afegeixo punts constantment.

O sigui que, amic meu, jo et puc dir que la meva llista no momés no ha estat un fracàs sinó que ha estat i és la meva manera d'evolucionar, la meva manera de viure, la meva manera de ser, la meva manera per saber qui sóc, qui vull ser, la manera de qüestionar-me coses, de fer-me preguntes i sobretot de saber que tot es pot canviar i que si m'ho proposo puc ser qui vull ser i puc fer el que vull fer.

Malgrat recordo quasi tots els punts que hi vaig escriure, em sap greu no haver guardat aquella llista, o si més no no l'he trobada mai més!!! Potser algun dia surt fent neteja de calaixos, no ho sé, m'agradaria!!!

frase del dia...

L'assoliment d'un objectiu ha de ser motiu de felicitat, per més petit que sigui l'objectiu!

tinc el cap ple...

Cada dia que passa trobo que m'afecten menys les notícies que passen al món, tan siguin bones com dolentes. Crec que he entrat en un moment de la vida en el que tan me fa tot. A cada mala notícia que escolto penso que ja s'arreglarà, ja es trobarà la manera de què no passi altra vegada, que algú trobarà la solució perque no torni a succeir...  veig que encara que m'afecti o no, la vida continua. Crec que estic en un moment passota que pot ser que sigui fruit de l'època que estem vivint. La pandèmia actual m'ha donat molts moments morts, m'ha fet tenir moltes tardes per pensar, reflexionar, m'ha donat moltes estones de no fer res de res, només pensar, que per una banda ja m'agrada, però potser, sense adonar-me'n, m'està afectant a nivell anímic. Cada dia sóc més feliç estant i fent activitats jo sol. També pot ser que sigui l'edat, crec que els 52 anys de trajectòria en aquesta vida m'està donant moltes armes per viure tal com a mi m'agradaria... relaxadament, sense preocupacions, sense que passi res de l'altre món, amb poques coses més que la felicitat personal i de la gent del meu voltant. 

Algun dia s'acabarà la pandèmia, tornarem a anar pel món sense mascareta, podrem sortir al carrer sense pensar a quina hora hem de tornar a casa, podrem fer-nos petons i abraçades, podrem assistir a concerts amb molta gent, podrem anar al restaurant a sopar, o dinar, podrem fer Festa Major... podrem fer el que uns en diuen "vida normal"... Però, ho farem? Potser sí, però a nivell personal puc dir que no tot tornarà a ser el mateix... jo he canviat diverses coses de la meva vida que m'agradaria seguir amb elles, ho faré, ho aconseguiré. No puc desaprofitar totes les reflexions fetes al llarg d'aquests mesos, m'han de servir, les he de seguir posant en pràctica. Quan tot es posi a lloc serà quan tornaré a treballar matí i tarda, per tant tindré menys hores que ara per escriure, per pensar, per reflexionar, per llegir, per tocar el flabiol, per tocar l'ukelele, per inventar-me cançons, per observar els ocells, per cuidar les tomaqueres i enciams de l'hort, per sortir a caminar, per sortir amb bicicleta, per fer pastissos, per fer limoncello, per fer cosetes de casa, per cantar, per badar, per cuidar les flors, per fer-me preguntes, per buscar respostes, per estudiar música, per aprendre de la vida... però ho vull seguir fent, tot això m'ha ajudat molt a no caure en l'avorriment, a seguir vivint, a seguir aprenent, a seguir amb il.lusió, en definitiva, a seguir.
Al final, potser aquest pandèmia m'està  ensenyant a viure, a saber el que és important per a mi, a saber què és el que vull, a saber què és el que realment m'omple...

oriol... jo!

Avui hi he tornat. He tornat anar a donar un tomb per Sant Pau. La setmana passada ja em va agradar molt anar-hi, per diversos motius. Des que ja podem fer vida quasi normal, després d'aquest any de pandèmia, Sant Pau ha recuperat la tranquil.litat que es mereixia. Sense pràcticament ningú tombant per la muntanya tot ha tornat a la seva normalitat. En quant a netedat, malgrat que hi ha gent molt guarra que tira els papers i llaunes per terra, cal donar gràcies a la gent del "penedesverd" que van fer una neteja de l'entorn increïble. La setmana passada ja vaig notar quelcom diferent. Els conills corrien amunt i avall feliços, els ocells els veia volant cap aquí i volant cap allà i piulant amb alegria, els veia més tranquils sense haver-se d'amagar tan sovint per culpa de la quantitat de gent que darrerament havia transitat per la muntanya i sobretot (ja em perdonareu el comentari) per culpa dels crits de la quitxalla. 

Diumenge passat tot era silenci, em vaig trobar molt poca gent caminant, o corrent, o badant... Vaig fer un tomb en rodó per dalt el cim i vaig poder observar moltes puputs, merles i gafarrons i sobretot, el que em va fer més i més feliç i em va fer plorar d'emoció, va ser poder veure l'ocell! Ell!! No podia marxar d'aquest món sense haver pogut observar un Oriol!!! Sí, sí, un Oriol, groc, un groc molt llampant i diferent a qualsevol altre groc de quelsevol altre ocell! Amb les ales ben negres! Els seus colors el fan destacar al verd de la natura però és un ocell que no es deixa veure gaire, és discret, com jo. El vaig veure de molt lluny i sort de la bona càmara i sobretot bon objectiu que porto li vaig poder fer 3 fotos que un cop ampliades es veu força bé. Així que el vaig poder fotografiar i observar com va volar d'un pi a l'altre i va marxar volant bosc avall fins que el vaig perdre de vista, em vaig quedar immòbil, no m'ho podia creure, em va caure una llagrimeta i se'm va posar la pell de gallina! Quina emoció!!! Aquesta setmana he fet el mateix tomb, he passat pels mateixos camins, tot està encara més tranquil que la setmana anterior (avui només m'he creuat amb una persona i un gos), volia tornar a veure les puputs ja que diumenge passat no en vaig poder fer cap foto una mica bonica, però, sobretot, volia tornar a veure l'Oriol! Al mateix lloc on el vaig veure la setmana passada m'hi he estat quasi bé una hora, quiet, amagat, esperant, sense fer soroll, però avui ni puputs, ni merles, ni l'esperat Oriol. Però he vist orenetes, gafarrons, un ocell que s'ha parat davant meu però encara no he esbrinat què és, falciots i molts altres petits ocells que no conec però que, mica en mica, a base d'anar-los observant i fotografiant i llegint i informant-me, aniré coneixent. Avui tot ha estat silenci només trencat pels sorolls del bosc, l'aire fent sonar les branques i fulles, les sargantanetes i bestioles movent-se per terra, el piular dels ocells, el batec d'ales de les tórtores i tudons i puputs... M'hi sento bé amb aquesta tranquil.litat. Ara estic escrivint això, sol al cim, no hi ha ningú que em destorbi, estic bé, en pau, tranquil i no vull marxar, faig el que vull, observo, penso... assegut en aquest banc de pedra ploro recordant aquelles nits d'estiu que ens hi havíem assegut sopant amb la colla, amb els nens quan eren petits, on havíem compartit converses i riures i anècdotes mil amb ella, la Mònica... com trobo a faltar aquelles converses amb els punts de vista de la Mònica, sempre diferents, sempre crítics, sempre et feia rumiar i et feia veure les coses des d'una altra perspectiva, sempre pensant en els altres...! Estic bé sol, m'agrada escriure el que visc, el que em passa pel meu davant, m'agrada fer-me preguntes, m'agrada pensar per què penso, m'agrada buscar respostes, m'agrada saber-les trobar...  

L'emoció que vaig sentir diumenge passat observant l'Oriol, per més que l'expliqui amb la passió que ho vaig viure, dubto que algú em pugui entendre!!! 

Són les 2 de la tarda, em quedaria aquí, sol, a Sant Pau, fins veure sortir la lluna, però hi ha qui m'espera a casa per dinar... tinc gana! 

Diumenge 27 de juny 2021

pardals...

Dissabte, m'he aixecat aviadet, cap allà les 9 del matí; dormim amb la finestra i persiana totalment obertes amb la tranquil.litat de saber que ningú entrarà a casa ja que la nostra habitació dóna al pati i el primer so que habitualment sentim en aquesta època de l'any és el cant dels diversos ocells matiners; m'agrada sentir-los piular així que em desperto, inclús m'agrada quedar-me una estona al llit intentant esbrinar, pel seu cant, quines espècies hi ha. Aquest matí n'hi havia molts en quantitat d'individus però no pas en quantitat d'espècies, ja que només n'han estat tres; pardals, verdums i tórtores turques. Els he omplert els dos punts on hi tinc uns abeuradors amb aigua i he escampat per tot el pati molletes d'un tros de pa sec que va quedar d'ahir. Cal dir que d'aigua els n'hi poso unes 3 vegades al dia però de pa sec no en tinc sempre. Des del menjador, hi tinc sempre la càmara amb el trípode muntat, és un dels llocs on habitualment observo com beuen i com van picant les molles de pa i passo una bona estona diària a observar-los i fer-los fotos. Aquest matí les estrelles han estat els pardals i més concretament una mare i una cria. Avui he fet moltes fotos i molt xules i molt maques i molt..... he estat tot el matí observant com la mare anava alimentant a la cria tot picant les molletes de terra i els hi anava posant al bec del petit, com la protegia dels possibles deprededors amagant-se darrere una taula que tinc recolzada a la paret, com la mare treia el cap de darrere d'una torreta i immediatament darrere seu treia el cap el petit, com l'ajudava a pujar tronc amunt del lilar, la cria ha estat tot el matí amb el bec ben obert esperant manduca, seguint a la mare allà on anava. 

Observant-los i fotografiant-los m'he adonat d'un comportament de la mare que m'ha costat entendre'l. Després de tombar pati amunt pati avall tot alimentant el xic, la mare sempre acabava al costat de la torreta del gerani i marxava volant a la teulada del veí deixant sol al petit, que es quedava allà, piulant. Però a la tercera o quarta vegada de fer-ho ja he vist que el petit aixecava el vol intentant seguir la mare però no arribava a la teulada del veí, només arribava al tronc del lilar... ai carai! L'estava incitant i ensenyant a volar!!! I sí, mics meus, cada vegada arribava un pèl més amunt fins que, aproximadament a mitja tarda el petit pardal ha arribat al capdamunt de la teulada del veí, ooooooh! Quasi m'he posat a aplaudir de l'emoció que he sentit! Sincerament, m'hagués agradat ser pardal per uns moments per poder-lo felicitar i compartir l'alegria amb la família!!! M'ho he passat molt bé, he gaudit molt i molt, ja espero llevar-me ben d'hora demà per veure quina aventura m'espera!!! 

Dissabte 19 de juny de 2021

piulada...

Dilluns 31 de maig de 2021 al matí, estava a casa amb l'ukelele a les mans i entre que ara canto una cançoneta, ara provo un parell de canvis d'acords, ara descanso els dits, ara miro el mòbil, Instagram, twitter, em poso al dia llegint alguna notícia, miro algun vídeo divertit... tranquil i relaxat... torno a fer alguns acords a l'ukelele al mateix temps que llegeixo una resposta a un tuit que parlava d'ocells i, ai carai!!! així que llegeixo el tuit trobo que té musicalitat, trobo que el que acabo de llegir té certa gràcia, és com una cançó infantil que va repetint el mateix i afegint cada vegada una mica més... no sé com dir-ho, el cas és que en pocs segons em va sortir una música i hi vaig posar la lletra del tuit. Un cop fet i gravat em vaig preguntar a mi mateix si estic una mica beneit! Potser sóc la primera persona al món que ha musicat un tuit! Potser em podria dedicar a musicar tuits... no ho sé, potser ho faré...!!!

el meu racó...

Aquí, des del meu racó
veig totes les flors, 
plantes i carxoferes

aquí, des del meu racó

veig passar els verdums,

cueretes i caderneres.

Aquí des del meu racó

veig mosquits, vespes,

mosques i abelles

aquí, des del meu racó

veig la caseta de fusta  

per a les mallerengues.

Aquí, des del meu racó

el sol il.lumina la vida

i l'ombra em fa companyia...

11-5-2021

carmen...

Diumenge al matí fent allò que m'agrada, allò que és un gaudi tant per les orelles, com per l'ànima, com pel cor, com per alimentar el meu saber i poder fruir de la tranquil.litat i felicitat que tot ésser humà busca un moment o altre en la seva vida.

Ja m'he despertat amb la imatge del que havia de ser i volia que fos aquest matí. Després de vestir-me, d'esmorzar i de fer la neteja corporal adient he agafat tres CD (l'òpera Carmen de Bizet, Motets de J. S. Bach i unes cantates també de Bach), el llibre que estic llegint ara (El guardià invisible de Dolores Redondo), l'ukelele, el flabiol, els estris per escriure i el telèfon mòbil i cap al meu racó, el meu quartet on hi tinc tot el necessari per a què es produeixi la màgia. Últimament han passat moltes coses positives en aquest quartet en el que durant uns 30 anys hi havia hagut la bateria, instrument que vaig tocar amb el grup de música tradicional Els Cosins del Sac. Res fa pensar que ja no la gaudiré més però recentment me l'he venut i això m'ha fet guanyar un espai a casa, espai que l'estic aprofitant amb escreix. Malgrat estiguem al mes de maig he hagut d'encendre l'estufeta, al quartet de fora al pati sempre hi fa fred en aquesta època de l'any, m'he assegut a la gandula i el primer CD que m'he posat ha estat, evidentment, Carmen. Dic evidentment perquè és una òpera que des de ben petit m'ha agradat molt. En tinc 4 versions diferents, les he escoltat moltes i moltes vegades, no puc dir quantes. Recentment recordo un divendres que tenia un sopar amb els amics, sopar que no hi vaig anar quan vaig saber que per TV3 hi feien l'òpera sencera des del Liceu. No enganyo a ningú quan dic que somio amb el dia que pugui arribar a veure-la en directe. No sé què té aquesta òpera que em faci viure tants i tants sentiments, que quan no sé què escoltar sempre acabo agafant una de les versions que tinc, l'he escoltada sencera amb els ulls tancats, amb els ulls oberts i la mirada perduda, m'agrada sentir-la amb un volum bastant alt, he ballat l'havanera, he cantat juntament amb en Don José, he fet salts i ballat en moments que la música m'ho ha recomanat, m'he imaginat dalt l'escenari cantant amb el cor, o fent de figurant o inclús cantant com a solista, però com més la gaudeixo és dirigint-la: sí sí, de dirigir no en sé pas però m'imagino el cor, els actors, els figurants, els solistes, els músics, tots al meu davant i anar-los dirigint, donar l'entrada a aquelles castanyoles, marcar el moment precís en el que ha de sonar aquell plat, donar la força adient en aquell moment àlgid quan entra tota l'orquestra de cop, notar com la soprano entra només amb una hipotètica mirada del director, tot portant-los a un èxit absolut. Val a dir que hi deixo anar una energia que em fa suar i cansar i sovint acabo amb un lleuger dolor de braços. Avui no ha estat diferent que altres vegades.... estic dirigint i plorant al mateix temps, plorant d'emoció, plorant sabent que ho aconseguiré, algun dia veuré Carmen en directe, segur!!! 

Però el que encara no havia passat mai és això, he escoltat Carmen mentre escribia aquestes ratlles... describint el que sento amb Carmen, m'ha portat a un nou gaudi. De fet quan ha acabat el CD l'he tornat a posar de nou. O sigui que les Cantates i els Motets de Bach, el llibre, l'ukelele, el flabiol i el telèfon mòbil hauran d'esperar a altres ocasions, avui ha estat un matí Carmen.

Diumenge, 2 de maig 2021

morir a la natura...

Un matí més i com ja és habitual en el transcurs d'aquest any de pandèmia, he sortit a donar un tomb per la natura; notar l'aire a la cara, sentir el silenci, escoltar els ocells cantar, seguir les sargantanes com es mouen per sota les fulles, tranquil.litat, soledat, el xim-xim de la pluja d'avui, el soroll dels meus peus aixafant les canyes i branques i branquetes i fulles seques que hi ha per terra, mosquits, mosques, llagostes, papallones, bestioles diverses! Com més gaudeixo de la natura més l'aprecio i més l'estimo! 

Sé del cert que aquesta pandèmia m'està fent canviar un xic la meva manera d'entendre la vida, estic aprenent a gaudir molt més del temps lliure, estic aprenent a saber mesurar el temps, estic aprenent que tot allò tan important d'abans potser ja no ho és tant, i hi ha altres coses més properes, que anteriorment ja existien, però no havia sabut valorar, estic aprenent a prendre'm les coses amb més calma, estic aprenent a tenir més paciència, a estimar, a escoltar, a raonar, a pensar, a llegir, a badar, a aborrir-me, a escriure, a gaudir de la música, a passar-m'ho molt bé, a fruir amb els petits detalls de la vida, a valorar i entendre els demés, m'he tret de sobre molta vergonya i timidesa, faig el que realment tinc ganes de fer sense patir pel què diran els altres... He après que quan sóc conscient del que estic fent i del que està passant, és quan en puc gaudir al màxim.

Estirat a terra cara amunt, al mig del camí, pensant en coses boniques que m'han anat passant al llarg dels meus 51 anys d'edat, relaxat, he vist i notat que avui estava preparat per marxar d'aquest món. Justament ara, que sóc ben conscient de com m'arribo a estimar la vida, he vist la mort com una cosa bonica... Això no vol dir que vulgui marxar, eh! Però sí que he pensat que, quan arribi l'hora, m'agradaria ser-ne conscient i amb un escenari com aquest. Notant l'aire a la cara i sentint els ocells cantar, tancar els ulls, anar-me relaxant, adormint i dir adéu a la vida.

Diumenge 25-4-21, riera de Llitrà 

..

instants...

Com a espectador de música en directe, m'agrada gaudir d'aquell instant, aquell moment, aquelles dècimes de segon que fins i tot poden arribar a durar un segon, o potser un xic més, aquell impàs entre l'últim alè de veu del final d'una bonica cançó i l'aplaudiment del públic!!! És un instant màgic, un instant en el que sovint em cauen les llàgrimes, un instant en el que hi sento emoció, admiració, respecte, perplexitat, alegria, pau, incertesa... un instant que gaudeixo com una part més de l'espectacle, un instant bonic de viure'l!!!

amics?... 

A les xarxes socials el tema amistat no és el mateix que a la vida real. És molt important tenir-ho en compte, ser-ne conscient... Hi ha qui pensa que amb 4 tuits, unes quantes bones fotos, veure el perfil d'una persona i tot el que penja o piula ja pot dir que són amics, fas un "m'agrada" el segueixes i te'l fas teu, intercanvies alguna ínfima conversa, creus que tot el que diu és el mateix que tu penses, creus que és bona persona, creus que és guai, sense adonar-te que tu a aquella persona, no la coneixes de res, no sou amics, no saps com és, com pensa, per on es mou, a quina hora es lleva, ni res de res... no sou amics!!!! Un amic és una persona en la qual hi has passat molt bons moments de conversa, (conversa cara a cara), de riures, confidències, pensaments...un amic és aquell que t'escolta quan necessites parlar, que parla i te l'escoltes quan ell ho necessita, un amic és aquell a qui pots trucar per quedar en qualsevol moment i fer-la petar, perquè ho necessites, perquè ho necessita, un amic és aquell que et diu les veritats, és el que et posa de peus a terra, és el que et direcciona si et desvies, un amic és aquell que saps que hi és en els bons moments i que sap com ajudar-te en els mals moments, que sap què és el que vols sentir, o no, o el que et convé, és el que no et deixa anar les típiques frases fetes i recorrents de tot anirà bé, tot s'acaba, fes això a mi em va anar bé, fes allò que tinc un amic que diu que..... Un amic te l'estimes, destiges el millor per a ell, fas el que calgui per ajudar-lo quan ell ho necessita, un amic és aquell a qui li expliques allò tan important per a tu i que saps que ell no ho explicarà a ningú. A la pregunta -Defineix en una paraula l'amistat! -La resposta la tinc, la conec, la sé, l'he reflexionat, l'he rumiat, l'hi he donat tombs... CONFIANÇA.

Realment és ben cert que quan et poses a pensar quants amics de veritat tens, a part d'ell, d'aquell o aquells que no dubtes gens ni mica, et costa pensar si en tens d'altres i qui són. A vegades tens amics per a segons què, a vegades hi ha aquell que el tenies per un bon amic i un dia veus que no hi pots confiar tan com creies. Durant els anys viscuts també hi ha hagut bons amics que ara, per diversos factors, doncs s'ha perdut el contacte, cada ú ha fet la seva, no parlem tan sovint o gairebé mai, s'ha refredat l'amistat tot i que això no vol dir que puguem tornar-la a recuperar en qualsevol altre moment. 

Potser no t'has adonat que hi ha algú que últimament t'explica coses, et busca, et truca, veus que segurament et té confiança....cal estar atent, és bo saber-ho veure i buscar el mateix en ell, potser davant teu hi tens qui serà un gran amic i no ho havies sabut veure fins ara. Perquè alguns dels amics són aquells de sempre, de petits, de joves, però n'hi ha d'altres que els fas de gran, és més, diria que és molt important anar-los buscant sempre, no hi ha edat per a una bona amistat! Els de sempre, sempre hi són i n'has de fer de nous, és bo per a tu mateix, no et pots estancar, al món hi ha molta gent i n'hi ha de molt bonica i amb

un cor molt i molt gran. 

Un amic de carn i ossos mai et fallarà! 

Un amic virtual, per a mi, no existeix! 

15-3-21 

Aquest escrit el vaig fer arrel d'un cas que va passar a Twitter, tot i que ara no recordo de qui es tractava, d'una persona que va fer unes declaracions que no van agradar gens als seus seguidors, i molts d'ells van deixar de seguir-lo.

Última modificació: 19:10

eleccions...

A les últimes eleccions, com en moltes altres però en aquestes encara més, tenia molts dubtes sobre a quin partit votar. Portem molts anys en lluita constant per aconseguir una Independència per al nostre petit país, Catalunya i últimament sembla que pugui arribar a veure el dia que això passi, tot i que molta gent creu que puc arribar a pecar de massa optimisme. La meva estima per la cultura, la història i sobretot la llengua catalana em fa somiar que algun dia Espanya ja no ens podrà aturar i aconseguirem allò que molts catalans desitgem, la Independència. Però assolir aquesta fita no és fàcil i menys quan els propis partits polítics que ens hi han de fer arribar, s'esbatussen entre ells i no es posen d'acord com s'ha de fer. Però aquest no és el motiu del meu escrit... 

Les eleccions es van celebrar el diumenge 14 de febrer de 2021 i tres dies abans, amb els dubtes dins el meu cap, vaig agafar el meu ukelele i vaig començar a cantar-los fins que en va sortir una de les meves cançonetes. La vaig enregistrar com sempre per enviar-la als meus amics que durant la pandèmia ja van gaudir de les meves bestieses i fer-los passar una bona estoneta. Fins aquí tot normal. La meva sorpresa va venir quan l'endemà mateix, em trobava a diversa gent pel carrer i em feien comentaris com -molt bé la cançoneta, eh! o -carai Oriol, quina inspiració!!! o -jo també tinc dubtes de a qui votar aquesta vegada... jo no entenia res. Com podia ser que gent a qui no havia enviat el vídeo l'hagués vist? Doncs sí, el vídeo havia arribat a molts més llocs dels que jo puc controlar i ara em trobo a gent pel carrer preguntant-me quan faré la següent cançó. El meu objectiu no és pas aquest tot i que, a dia d'avui, realment no ho pots controlar tot. 

Res, doncs, aquí deixo el vídeo i cada ú que en faci l'ús que en vulgui.

vola, vola...!  

M'agrada la llibertat de l'estel, com solca l'aire i com aprofita el fred i el calent per anar pujant i baixant, tot fent giragonses cap aquí, tot fent giragonses cap allà... sentir el lleuger so de l'estel al seu pas pel cel, so que de relaxant que és et sona a silenci absolut, a pau, a llibertat... notar aquell lleuger mal al clatell al tenir el cap alçat observant el seu vol, obrint els ulls quan el mateix estel et tapa el sol i mig tancant-los quan els raigs del mateix sol t'acaricien la cara... observar els colors de l'ambient, els tons blaus del cel i els diversos tons de gris i blanc dels núvols... intentar seguir amb la vista el finíssim cordillet que sosté l'estel al cel, cordillet que el fa anar ben lluny i que el fa tornar a la realitat de la terra, cordillet que sovint perds de vista i és llavors quan realment veus la llibertat de l'estel, quan creus que ningú el subjecte, quan t'adones que l'únic que el lliga en aquest món és el vent, els diferents corrents d'aire, el cordillet, l'atzar... Podria dir que l'estel és qui té la llibertat absoluta? Doncs no! S'hi acosta molt, però no. Depèn de diversos factors que el fan volar. Sempre depenem d'algú, o de quelcom... però tot i així és important entendre que aquesta llibertat que veig en l'estel és la meva, és la pròpia llibertat, és allò que busco cada dia, en cada moment, en cada instant... M'agrada la llibertat de l'estel, m'agrada buscar i a voltes trobar, la meva llibertat!!

21-2-21

Última modificació: 12:55

fet insòlit... 

Després del fet que aquí explico, ja puc constatar que dos no es barallen si un no vol i també us puc dir que amb la violència no s'arreglen les coses!!! 

El dimecres dia 17 de febrer de 2021, cap allà 2/4 de 2 del migdia, acabo la feina i m'en vaig cap a casa, tal com arribo me n'adono que el pas per entrar la furgoneta al garatge de casa està molt estret a causa d'un cotxe que m'aixafa un trosset de gual, suficient com per no poder entrar. Tot i sabent que tal com està la situació ho tinc quasi impossible, ho intento; maniobra cap aquí, maniobra cap allà....res, impossible entrar sense fer malbé res. Què faig? Doncs, abisar la grua, pago un gual justament per a què no em passin aquestes coses. Al cap de poc arriba una patrulla dels municipals i la grua. Els explico el cas, s'ho miren, fan unes fotos perquè l'infractor pugui veure com està aparcat i que m'impedeix poder entrar, li posen la corresponent multa, la grua retira el cotxe, deixen l'enganxina a terra i ja està arreglat, ja puc desar la furgoneta. Fins aquí tot normal. 

La sorpresa arriba quan a mitja tarda, estant la Montse i jo a casa, veiem que arriba un cotxe, aparca davant del nostre gual, baixa un senyor d'uns 60 anys, entra a l'escala de casa nostra i truca, picant a la porta el típic "tac, tacatac tac, tac tac" (passant totalment de pitjar el timbre). Vaig a obrir i l'esmentat senyor, quasi entrant a dins a casa, em diu; -mira, que tinc una multa que diu que la meva filla ha aparcat el cotxe al teu gual i jo no hi estic d'acord. 

Jo, després de dir-li molt amablement que siusplau no se m'acostés tant que jo no portava mascareta i que no entrés a casa meva, li vaig explicar que al meu gual està molt ben marcat quin és l'espai on no pot estar ocupat, per tal que jo pugui entrar el meu cotxe tranquil.lament, que el carrer ja és prou estret i que jo porto una furgoneta de 5m i mig, només que algun cotxe estigui un pam aixafant el gual jo no puc entrar. Ell em repeteix que no hi està d'acord, que a la policia li han ensenyat la foto i que no pot ser que per aquesta miqueta jo truqui a la grua. Jo, després de tornar-li a demanar amablement que no entrés a casa meva, agafo el comandament del meu garatge i li demano que anem a fora per explicar-li millor. Obro el garatge perquè vegi de quina furgoneta es tracta i per explicar-li, novament, que tot plegat ja és prou estret, que qualsevol cotxe que m'aixafi encara que sigui una miqueta el gual, jo no puc entrar i que els municipals també ho han vist així i que per això s'han endut el cotxe de la seva filla. A partir d'aquí comença el festival patètic d'un senyor d'uns 60 anys emprenyat.... 

Em diu de molt males maneres i cridant que li he destrossat la vida a la seva filla, que sóc una mala persona, que sóc un "sinvergüenza" (això m'ho va dir unes 30 vegades i la meva resposta sempre era que siusplau no m'insultés), que per culpa meva la seva filla no havia pogut anar a buscar el seu nét, que no tinc cor, com he pogut fer-li això a la seva filla, que per aquesta mica de gual que aixafava no era motiu per trucar la grua, m'exigeix que jo li deixi agafar la meva furgoneta per demostrar-me que sí que podia entrar... cada vegada s'anava exaltant més i més, i com més s'exaltava ell, més pausadament i tranquil.lament li contestava jo... Després d'una bona estona d'una discussió per part d'ell i un parlar per part meva, i de repetir-li diverses vegades que no se m'acosti tant que jo no portava mascareta, arriba el típic -háblame en espanyol que estamos en Espanya. I jo li dic -que no ens entenem? Vostè fins ara m'ha parlat en castellà i jo en català i ens estem entenent... Encara s'exalta més fins que fot una hòstia al vidre de la finestra de casa (desconec si me la volia fotre a mi), moment en el qual em giro cap a dins a casa i li faig un senyal la Montse perquè truqui a la policia. El bon home segueix cridant i dient-me "sinvergüenza mala persona" i jo ben tranquil dient-li que no em pot dir mala persona si no em coneix de res i demanant-li siusplau que no m'insulti... -"no te estoy insultando, te estoy definiendo" em deia... La Montse, un cop ha trucat a la policia, surt de casa a intentar parlar amb l'home el qual se li fot a cridar encara més que a mi i li fot un copet a la mà, i la Montse li diu -ep, a mi no em pegui eh! Què passa, amb ell no s'atreveix perquè és un home i a mi que sóc una dona si que s'atreveix?!!! És molt valent vostè... Llavors ja no sap què més fer i es fot a cridar encara més i dirigint-se a la gent del carrer -"esta gente, ellos, son unos sinvergüenzas, me han destrozado la vida...!" El bon home volia que li pagués 400 € i si no li pagava vindria el proper dimecres i llavors li hauria de pagar 500...

Em va ameneçar, insultar, cridar, definir com deia ell, estava nerviós com una mala cosa i jo em vaig mantenir molt tranquil i sempre m'hi vaig adreçar molt amablement i el vaig tractar sempre de vostè. Suposo que la meva actitud el feia posar nerviós, jo crec que ell em va estar provocant perquè esperava que jo m'exaltés i que el pegués o li fes quelcom per tal que ell em pogués denunciar i així treure uns calers. Això és una de les reflexions fetes per mi un cop tot es va acabar. Quan es va cansar va marxar amenaçant que la setmana que ve tornaria. Al cap de 2 minuts arriba la policia. Els expliquem el succeït i resulta que ja sabien de qui estàvem parlant ja que a la recollida del cotxe del magatzem municipal ja havien tingut problemes, no només amb ell, sinó també amb la seva filla. Ens diuen que no havia passat mai que l'infractor es presentés a la casa del que ha trucat. Em pregunten si vull posar una denúncia però dic que no, amb gent així tot serien problemes i que jo no en vull. Em diuen que si torna els truquem immediatament. 

1/2 minut després de tot plegat començo a notar un tremolor en tot el meu cos, noto que se m'accelera molt el cor, em tremola l'estómac, em tremola la mandíbula, no puc parlar, entro a casa i m'estiro a terra.... respiro profundament, em relaxo i mica en mica tot el funcionament del meu cos torna a la normalitat. La Montse i jo vam flipar molt, no vam entendre un comportament així d'una persona que és pare, que és avi.... No cal dir que, sobretot jo, he estat tota la setmana pensant en el fet aquest, tement que el bon home tornés, tot i que tenia clar que aquesta vegada no hagués parlat amb ell, senzillament hagués trucat a la policia. 

Avui és dijous 25 de febrer i sortosament no l'he vist més. Encara ara estic flipant i al mateix temps orgullós, del meu propi comportament, estic flipant de com vaig mantenir la calma en tot moment. 

Com he dit a l'inici, dos no es barallen si un no vol!!! Última modificació: 22:35

consciència...

La inconsciència és més sàvia que la consciència?

Quan arribes a ser conscient de quelcom, la inconsciència ja feia hores que ho sabia, per tant el cervell és més ràpid en la inconsciència i més lent en la consciència...

ja sé llegir...

Quan era petit llegia sobretot, Tintin, Astèrix, el Cavall Fort, les aventures d'en Massagran... bàsicament còmics. Sempre m'ha costat molt llegir llibres sense vinyetes. L'època en què vaig agafar més llibres va ser quan a l'escola em van fer llegir tots els contes de La Galera, aquells els vaig gaudir molt i encara ara els recordo pràcticament tots; el Zoo d'en Pitus, Festival al barri d'en Pitus, el Rovelló, un català a la Manigua, la Cuca Japonesa, Tres xacals a la ciutat....

Hi ha hagut èpoques que m'han agafat ganes de posar-me a llegir, però al poc de començar un llibre, per diversos motius l'acabava deixant; perquè no tenia temps, perquè estava cansat, no l'entenia, el veia massa gruixut i se'm feia una muntanya, aquest altre té massa pàgines, ara que tinc temps no em ve de gust... per altra banda al no estar acostumat a llegir feia que no en sapigués, m'explico; no vull dir que no sabia lligar les lletres per fer paraules, ni que no entenia el contingut, sinó que no era capaç de diferenciar el que realment era important de la història, del que realment no ho era tant, a vegades hi ha petits detalls que els pots passar per alt i no afecten al desnvolupament del relat, a  mi em semblava que ho ho havia de recordar tot fil per randa i aquí crec que hi havia el meu error, això feia que cada vegada que reprenia la lectura havia de retrocedir unes quantes pàgines de les llegides anteriorment per poder-ho recoradr tot i tornar a agafar el fil... això se'm feia molt feixuc i em feia abandonar el llibre o acabar-lo, tant si com no i a voltes no entenia res de res; en definitiva, massa excuses per gaudir llegint.

El cas és que aquests darrers 10 mesos, o sigui des que va començar la maleïda pandèmia, he trobat el temps i les ganes de llegir. I ho he fet!!! Cal dir que disposar d'un bon espai, estar còmodament assegut i escoltant, a poc volum, música clàssica, és la clau per poder-me passar unes hores al dia llegint; això sí, només sentir gent que xerra, encara que sigui des de lluny, em despista. Malgrat algú pugui pensar que llegir 4 llibres en deu mesos en són pocs, per a mi és molt i ho he fet sense presses, sense nervis, sense tenir res més important a fer, sense cap tipus de pressió, amb el cap ben descansat i sobretot de la manera ja esmentada anteriorment; còmodament assegut, amb música clàssica de fons i sense ningú al meu voltant que xerri.

-Disset Pianos, de Ramon Solsona, em va agradar, bàsicament, perquè és una història molt planera, no hi passa res d'extraordinari, tot es va desenvolupant amb tranquil.litat, amb pocs personatges; tot i que de seguida vaig preveure un detall que passaria al final, un cop arribat el moment em vaig emocionar deixant anar alguna llagrimeta galta avall.

-Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie, una història molt bonica succeïda a la Xina rural, en l'època de la Revolució Cultural Xinesa, entre dos nens i una nena.

-L'home de la maleta, també de Ramon Solsona, és una història força curiosa en la qual un músic jubilat es ven totes les seves pertinences, menys el trombó, per anar a viure un temps a casa de cada una de les seves tres filles. Com a curiositat personal, dir-vos que encara no entenc el perque el protagonista ha estat tota la vida trombonista i en canvi, a la il.lustració de la portada del llibre hi apareix tocant una tuba....    

-Comèdia infantil, de Henning Mankell, malgrat ser una història molt dura d'una colla de nens que, diverses circumstàncies els ha portat a fer vida al carrer en un país (Moçambic) ja de per si prou complicat, m'ha agradat molt i molt. De fet és el que m'ha fet obrir els ulls, el que m'ha fet començar a  a estimar la lectura, m'ha despertat les ganes de llegir, m'ha fet entendre la passió que en certs moments veia en moltes converses amb amics que habitualment llegeixen... He llegit tota la història estimant l'acció que fa en José Antonio Maria Vaz ajudant a un nen del carrer, que no coneix de res, l'he llegit estimant sobretot a en Nelio i aprenent d'ell, un nen de 10 anys al qui la vida l'ha maltractat... brutal!!! Nelio, vull ser com tu, vull resoldre els problemes com tu, vull ser fort com tu, vull ser realista com tu, vull ser resolutiu com tu, vull estimar la vida com tu, vull estimar i entendre l'amistat com ho fas tu, vull tenir la teva saviesa...

Ara vull estar uns dies sense començar cap altre llibre, fins que no hagi digerit aquest, és brutal la de sentiments i emocions que hi he viscut...

Ara ja ho puc dir ben alt... M'AGRADA LLEGIR!!!  

24 de gener de 2021

penso que...

Últimament m'estic agafant la vida amb més calma i l'estic gaudint més. A l'anar tot més a poc a poc, puc ser conscient del que faig en cada moment i per tant gaudir-ho més intensament. 

aus...

A l'antiga escala que des del pati pujava al pis de dalt a casa dels meus pares, recentment m'hi he muntat un raconet, amb una tauleta i un improvisat banc en un dels graons que queden de la mateixa, on m'hi assec els migdies mentre em prenc el cafè. És un punt que queda un xic elevat respecte el pati i des d'aquí estant observo tots els ocells que vénen a treure el nas (en aquest cas el bec). Al mig de l'hort hi tinc un abeurador sempre ple d'aigua i on sovint hi deixo unes molles de pa al voltant. Raconet on m'agrada passar-m'hi estones, observo el comportament dels ocells, fent-los fotos mentre beuen aigua o mentre piquen les molles de pa, o els cucs, paràsits, herbetes, fulles i tot el que van trobant per terra i pels diferents arbres i plantes del pati. Els ocells m'agraden molt, m'agrada la seva llibertat, m'agrada veure'ls saltironar i volar, com belluguen les ales i el cap i el cos, com es rovolquen amb la terra de l'hort... dia a dia, a base d'anar preguntant i consultant guies d'ocells, en vaig coneixent més espècies i comportaments i cants i com viuen, si surten més a l'hivern o a l'estiu, etc. De moment pel pati hi he vist a passar els següents ocells:

Tórtora, garsa, mosquiter comú, mellerenga carbonera, cuereta torrentera, cuereta blanca, pardal, verdum, cotxa fumada, tudó i estornell.

Els he pogut fotografiar quasi a tots, m'agradaria que en vinguessin més i de diferents espècies per poder ampliar els meus coneixements. Un dels moments més agraïts que he viscut, va ser el dia que vaig poder fotografiar la vida... un pardal adult donant de menjar a una cria... va ser molt maco observar i fotografiar a la mare posant-li cucs i molles de pa al bec.

Ara he podat la prunera i el meu amagatall ja no és tan bo, sense les branques i fulles quedo més a la vista i qualsevol moviment que faig espanta els ocells. Però el meu cap ja barrina la manera de poder-me fer més invisible per a què ells puguin seguir venint sense que els espanti res i jo poder-los fer fotos.