moments...
Quan me n'adono que estic vivint un moment feliç el gaudeixo... i llavors miro enrere i veig que ja fa estona que estic en un moment feliç però fins ara no n'havia estat conscient i és llavors quan en puc gaudir dues vegades; el moment en sí i recordant l'estona no conscient inicialment!
25-11-2020
arutan (natura)
Un diumenge al matí, xino xano cap a Sant Pau, a escampar la boira... un cop a dalt surto del camí i em poso pel mig de totes les plantes, arbres, arbustos i fauna de la muntanya. M'assec a terra i observo, camino un xic i observo, paro i observo, m'estiro i observo... tot d'una em poso a escriure el que podria ser una poesia, no ho sé, no n'he fet mai cap... ho deixo estar... el que he escrit ni m'agrada ni em desagrada... de fet no té massa sentit però altres vegades he escrit coses sense massa sentit i m'han agradat... ho deixo i me'n torno cap a casa. Després de dinar m'ho rellegeixo i començo a pensar que hi podria posar música. Tal dit, tal fet!!!
M'agradi més o menys, es tracta de la meva primera cançó, lletra i música, tot ha sortit de la meva ment!!!
solitud...
El que estic veient en aquesta pandèmia i la veritat, em preocupa un xic, és que cada vegada m'agrada més estar sol. Sol a casa, sol al bosc, sol pel carrer, m'agrada el silenci, que ningú posi cullerada als meus pensaments... tinc la sensació que prefereixo parlar escrivint, abans que parlar amb una persona.
nou sentit...
Tinc la capacitat, cada vegada més, d'entrar al cap d'altra gent que no conec de res i sentir, veure, notar, el que a ells els passa pel cap... tinc una espècie de sentit, nou per a mi, en el que detecto les seves emocions i el problema ve quan les comparteixo amb ells... no ho puc aturar, ploro quan crec que ells ploren, m'emociono quan crec que ells s'emocionen, ric quan crec que ells riuen, m'emprenyo quan els noto emprenyats... se'm fa feixuc, tinc la sensació que aquest fet m'afebleix a mi mateix, com si no tingués personalitat pròpia... no acabo de trobar la manera d'aturar-ho i inclús crec que no vull trobar-la ja que m'agrada. Però és clar, sovint estic amb altra gent que no entenen per què ploro, per què ric, per què m'emociono... i jo tampoc m'atreveixo a explicar-ho perquè intueixo, com sempre, que ningú m'entendrà...! I el fet de creure que ningú m'entendrà crec que és perquè, al cap i a la fi, ni jo mateix m'entenc!!!
sant pau... adéu mare
El suposat cop de porta del pis de dalt m'ha despertat, dic suposat perquè a dalt ja no hi viu ningú; aquest dilluns passat la mare va morir i des de llavors que a dalt està buit. Vaig anar a dormir a les 2 de la matinada, he dormit 5 hores i ja en tinc prou, des del mateix dilluns que em desvetllo sovint, dormo poques hores, això sí, les poques hores que dormo són profundes, per tant descanso! Així doncs avui a les 7 del matí m'he llevat, he anat a dalt i evidentment no hi havia ningú... he tornat a baix (casa meva) i m'he assegut al sofà; m'adormiré al sofà? Em poso al llit i donaré tombs i em capficaré i em posaré nerviós?... doncs no! La decisió ha estat immediata, em vesteixo, agafo un tros de pa i xocolata, una cantimplora amb aigua fresqueta i cap a Sant Pau; si no puc dormir aprofito el temps per fer coses que m'omplen! Anar sol a caminar o amb bici m'encanta, em relaxa, m'agrada, jo prenc les decisions de si vaig més ràpid, més lent, quin camí agafo, si em paro o no a escoltar i intentar veure un ocellet, o un conill... avui he pres el llibre que estic llegint actualment. Enfilo el camí de Sant Pau, he pujat per davant, pel camí que normalment baixo i començo a sentir un soroll de motors que es van acostant... en un moment em passen 6 motos pel meu costat... tots hi tenim cabuda a la muntanya, però no crec que aquest sorollot sigui bo pels conills i la diferent fauna que corre per Sant Pau. A quarts de 9 arribo a la muntanya, no hi ha ningú, admiro la vista, pel camí de l'altra banda arriba un xicot corrent, el saludo dues vegades i no em diu ni ase ni bèstia... antipàtic! Penso jo. Pujo fins al mirador on hi ha aquelles finestres per fer fotos i intento, amb el mòbil, tirar alguna foto que em quedi prou maca per penjar-la a Instagram. M'assec a terra, penso, rumio, dono tombs a les coses, ploro una mica per la mort de la mare, vull escriure, vull llegir però em poso a esmorzar... en acabar pujo fins a la creu, em vénen records al cap de quan amb la colla pujàvem amb cotxe, a la nit, amb unes quantes cerveses i ballàvem i fèiem el ruc fins ben tard, o ben aviat... torno a baixar fins al mirador i em quedo uns segons quiet, immòbil, observant un conill que ha sortit del cau a fer el curiós... s'espanta i torno a seure, escric... penso en una cosa molt positiva que em dóna el fet d'estar sol i és que no em cal portar la mascareta, això ho trobo important avui en dia... quan m'anava a aixecar per tornar cap a la vila, me n'adono que des d'aquí al mirador veig i sobretot sento, tota la gent que arriba a Sant Pau, perquè ara que són quasi les 11, ja ha anat passant força gent... un xicot que arriba sol i es passa uns minuts parlant (cridant) per telèfon, una parella amb un gos, una noia sola, dues noies més, una senyora que s'asseu allà al costat de la font, més gent passejant, pel caminet del mirador on jo sóc hi passa un noi corrent amb el gos, molt maco per cert, el gos vull dir...canalla, gent de tot tipus, fins que arriben dues noies amb un gos cada una intentant fer-los pujar al banc per fer-los fotos, ha estat molt còmic sentir les noies cridant i donant ordres i els animals passar totalment d'elles, s'han emprenyat i han marxat de seguida. Per altra banda penso en que alguns propietaris de gossos no entenen que un banc és per a què s'hi asseguin les persones, no els animals, però bé, això ja són manies meves! Sento les campanes del campanar de Santa Maria, observo un estol de coloms, un nen treu el cap, em veu i marxa amb aquella vergonya de quan ets petit... M'hi puc estar hores i hores així, és bonic, relaxant, tranquil, reparador... torno a plorar, la pèrdua de la mare fa mal... Ja hi ha massa gent a Sant Pau, m'aixeco i a seguir caminant!!
diumenge 11-10-2020
sol...
Sol al bosc, assegut damunt d'una roca, amb els peus enfonsats entre la molsa humida i les fulles i pinassa caigudes dels diferents arbres i pins, en silenci, me n'adono que m'hi podria passar hores i hores... m'agrada escoltar els sorollets dels animals, intentant esbrinar quin és cada un d'ells, sentir les fulles, les branquetes i les pinyes que cauen, davant meu hi veig un mosquiter que va saltant de fulla en fulla tot buscant paràsits per alimentar-se, tot d'una sento el piular d'una mallerenga, vaig seguint el so fins que aconsegueixo veure-la en una branca d'un majestuós pi, mentre l'observo n'apareix una altra al pi del costat, sento darrere meu un lleuger sorollet trepitjant les fulles seques, fent moviments molt pausats aconsegueixo girar el cap i observar un pit-roig que, curiosament, era ell qui m'obserbava a mi, sento el cant aspre i potent d'una parella de gaigs, no els aconsegueixo veure... el meu cap només està atent als sorolls del bosc i als pensaments que em vénen a la ment... rumio, penso, res en concret, potser esperant que passi quelcom, no sé el que... potser se m'acut una gran idea per millorar alguna cosa en la meva vida, potser necessito estar sol, potser necessito esbrinar algun enigma que em volta pel cap, potser tinc el cervell massa ple de coses que mai faig servir, potser aconsegueixo recordar on vaig guardar allò que fa temps que busco, potser busco la veritat, potser no sé qui sóc, no em conec tant com em pensava, potser he canviat i ara no m'entenc a mi mateix, potser em faig massa preguntes, potser busco massa respostes...
8è i últim cant en confinament...
Semblava que el confinament arribava a la seva fi, de fet jo ja feia una setmana que havia tornat a la feina, semblava que en dos dies tot tornaria a la normalitat... Ai, il.lusos de nosaltres!!!! Avui és 17 de setembre de 2020 i encara estem liats amb la pandèmia i el que queda encara... Però això ara no ve al cas. Un diumenge més (17 de maig) de bon matí, agafo l'ukelele i a començar a pensar què faria. Tot d'una em va passar pel cap la cançoneta que vaig fer per celebrar el canvi d'any, Quan Somrius de Josep Thió, la tornada s'enganxa molt. Doncs vinga, a fer la lletra! La veritat és que em va anar sortint molt fàcilment; per una banda tenia moltes coses a dir degut a que finalment es veien canvis positius i per una altra banda em semblava que ja era un expert en la matèria, després de fer 8 cançons, sembla que no, però en vas aprenent. I aquí vaig donar per acabat les cançons de diumenge al matí, m'ho vaig passar molt bé i em va servir, entre moltes altres coses que vaig fer durant el confinament, per passar l'estona.
7è cant en confinament...
Un altre dia tancats, ja podem sortir als matins i als vespres però encara no vaig a la feina, ja porto molts dies a casa fent moltes coses, he aprofitat molt el temps per pensar, per escriure, per fer aquella tapa pel pou que l'altre estava podrida, per arreglar el quartet del pati, per endreçar totes les partitures que tenia escampades en diferents carpetes, per no fer res, per arreglar el pati, per fer fotos a tots els ocells que passen pel pati de casa, per fer les diferents gravacions pel final de curs de l'escola de música, per fer una caixa-niu per les mallerengues, per estudiar flabiol, per sortir a caminar un xic, per llegir, per gaudir tot aprenent a tocar l'ukelele.... Un diumenge més, 10 de maig, estic a casa pensant que potser em faig una mica pesat enviant una cançó als amics cada setmana, jo m'ho passo molt bé, però malgrat quasi tots em diuen que els agrada molt (potser per cortesia), començo a pensar en deixar-ho, en acabar-ho, en tornar a donar a aquest espai de temps el que inicialment estava pensat; ESCRIURE... ho estava abandonant... Tot i així i com és habitual, agafo l'ukelele, començo a puntejar l'Hotel California dels Eagles, tema que m'agrada molt i em surt una estrofa sencera quasi sense rumiar-m'ho. Faig el vídeo i apa, a enviar-ho als amics de sempre que ja em devien estar esperant!!!
vacances 2020...
He estat uns 10 dies tombant per França sense l'obligatorietat d'haver de portar mascareta, no sé si això és bo o no per frenar el maleït virus, però el que sí que sé és que aquest fet i el no escoltar les notícies en tots aquests dies, m'han donat molta tranquil.litat. Realment han estat unes vacances molt relaxades, sense presses, fugint dels llocs amb molta gent (País Basc francès) per anar a petar a la Catalunya nord, pujant i baixant ports de muntanya, admirant la natura, la fauna, dormint en llocs on no creia que dormiria mai, la furgo ens ha donat molta llibertat. Hem sabut trobar l'equilibri ideal passant dues nits a la Kangoo i la següent a un hotel o pensió, dues nits a la Kangoo i la següent a un allotjament on poder tenir la comoditat d'un lavabo i poder-nos dutxar i així anar passant dies. En un espai tan petit com és el nostre cotxe i tot el dia tombant tots dos amb ell, em feia por, malgrat els anys que fa que convivim, que ens tiréssim els plats pel cap, però no, anys enrere potser hagués passat, però amb l'edat vas aprenent moltes coses... ara em prenc la vida molt diferent de com ho feia quan era més jove, les coses sempre són relatives, no sóc tan cabut com abans, si més no això és el que intento. Les coses no són blanc o negre, actualment trobo que entre un color i l'altre hi ha una gamma de grisos impressionant i saber treure profit d'aquesta gamma és el que atualment em fa feliç.
vacances tot l'any...
Què vol dir fer vacances? No fer res? No parar de fer coses? Fer coses que normalment no pots fer? Estar-se a casa? Marxar? Fer un viatget?... Crec que cada ú ha de saber el que és per a ell estar de vacances. Jo, actualment, tinc vacances tot l'any i ara us explicaré com ho faig. Cada moment que no tinc cap preocupació, són vacances; una estoneta estirat en un prat, són vacances; posar els peus en un riu, són vacances; una cerveseta després d'un esforç, són vacances; llegir, són vacances; escriure, són vacances; tocar el flabiol, són vacances; gaudir de l'ukelele, són vacances; fer mots encreuats, són vacances; tocar el timbal, són vacances; escoltar música, són vacances; totes les coses que m'agrada fer, són vacances... és des que aplico aquesta manera de pensar que sóc més feliç i tinc més vacances que ningú...
6è cant en confinament...
