sant pau... adéu mare

El suposat cop de porta del pis de dalt m'ha despertat, dic suposat perquè a dalt ja no hi viu ningú; aquest dilluns passat la mare va morir i des de llavors que a dalt està buit. Vaig anar a dormir a les 2 de la matinada, he dormit 5 hores i ja en tinc prou, des del mateix dilluns que em desvetllo sovint, dormo poques hores, això sí, les poques hores que dormo són profundes, per tant descanso! Així doncs avui a les 7 del matí m'he llevat, he anat a dalt i evidentment no hi havia ningú... he tornat a baix (casa meva) i m'he assegut al sofà; m'adormiré al sofà? Em poso al llit i donaré tombs i em capficaré i em posaré nerviós?... doncs no! La decisió ha estat immediata, em vesteixo, agafo un tros de pa i xocolata, una cantimplora amb aigua fresqueta i cap a Sant Pau; si no puc dormir aprofito el temps per fer coses que m'omplen! Anar sol a caminar o amb bici m'encanta, em relaxa, m'agrada, jo prenc les decisions de si vaig més ràpid, més lent, quin camí agafo, si em paro o no a escoltar i intentar veure un ocellet, o un conill... avui he pres el llibre que estic llegint actualment. Enfilo el camí de Sant Pau, he pujat per davant, pel camí que normalment baixo i començo a sentir un soroll de motors que es van acostant... en un moment em passen 6 motos pel meu costat... tots hi tenim cabuda a la muntanya, però no crec que aquest sorollot sigui bo pels conills i la diferent fauna que corre per Sant Pau. A quarts de 9 arribo a la muntanya, no hi ha ningú, admiro la vista, pel camí de l'altra banda arriba un xicot corrent, el saludo dues vegades i no em diu ni ase ni bèstia... antipàtic! Penso jo. Pujo fins al mirador on hi ha aquelles finestres per fer fotos i intento, amb el mòbil, tirar alguna foto que em quedi prou maca per penjar-la a Instagram. M'assec a terra, penso, rumio, dono tombs a les coses, ploro una mica per la mort de la mare, vull escriure, vull llegir però em poso a esmorzar... en acabar pujo fins a la creu, em vénen records al cap de quan amb la colla pujàvem amb cotxe, a la nit, amb unes quantes cerveses i ballàvem i fèiem el ruc fins ben tard, o ben aviat... torno a baixar fins al mirador i em quedo uns segons quiet, immòbil, observant un conill que ha sortit del cau a fer el curiós... s'espanta i torno a seure, escric... penso en una cosa molt positiva que em dóna el fet d'estar sol i és que no em cal portar la mascareta, això ho trobo important avui en dia... quan m'anava a aixecar per tornar cap a la vila, me n'adono que des d'aquí al mirador veig i sobretot sento, tota la gent que arriba a Sant Pau, perquè ara que són quasi les 11, ja ha anat passant força gent... un xicot que arriba sol i es passa uns minuts parlant (cridant) per telèfon, una parella amb un gos, una noia sola, dues noies més, una senyora que s'asseu allà al costat de la font, més gent passejant, pel caminet del mirador on jo sóc hi passa un noi corrent amb el gos, molt maco per cert, el gos vull dir...canalla, gent de tot tipus, fins que arriben dues noies amb un gos cada una intentant fer-los pujar al banc per fer-los fotos, ha estat molt còmic sentir les noies cridant i donant ordres i els animals passar totalment d'elles, s'han emprenyat i han marxat de seguida. Per altra banda penso en que alguns propietaris de gossos no entenen que un banc és per a què s'hi asseguin les persones, no els animals, però bé, això ja són manies meves! Sento les campanes del campanar de Santa Maria, observo un estol de coloms, un nen treu el cap, em veu i marxa amb aquella vergonya de quan ets petit... M'hi puc estar hores i hores així, és bonic, relaxant, tranquil, reparador... torno a plorar, la pèrdua de la mare fa mal... Ja hi ha massa gent a Sant Pau, m'aixeco i a seguir caminant!!

                                                                                                                 diumenge 11-10-2020