frase del dia...

Ara que s'acaba l'any, és un bon moment per a què en comenci un altre, he dit...!!!

negres i romans

M'agrada dur a terme les meves teories; les penso, rumio i desenvolupo fins que me les faig meves, les duc a la pràctica i me les crec. Tot i saber que el que dic i penso no té massa sentit, m'agrada creure-m'ho i em diverteix explicar-ho amb convenciment, i encara m'agrada més quan la gent, per vergonya o per por, em dóna la raó!

Per exemple, acabo de plantar 10 enciams, més concretament 6 enciams negres i 4 de romans (també anomenats llargs). No és el primer cop que ho faig però el cert és que cada vegada els planto de diferent manera. Em preocupo molt pel seu creixement, de fet crec que com més feliços creixin més bons seran. Aquesta vegada els he plantat tenint en compte que són dues varietats diferents, per tant és possible que no s'entenguin entre ells. Doncs he rumiat i buscat i trobat la que crec que és la millor fórmula per a què estiguin ben còmodes, per poder parlar entre els de la mateixa varietat i inclús que puguin aprendre l'idioma de l'altra varietat.
He fet un solc rectangular en el que als dos costats més llargs hi he plantat 3 enciams negres a cada solc i en els costats més estrets hi he plantat 2 enciams llargs a cada  solc. Això permet que els 3 enciams negres poden parlar entre ells 3 i també amb els 3 de la mateixa varietat que tenen al davant. I els 2 enciams llargs poden parlar entre els 2 de cada costat i també amb els altres 2 que tenen al seu davant. I a més a més, si els ve de gust, poden mirar d'entendre's entre varietats ja que tots estan de cara a tots. Em preocupava un xic que els enciams llargs dels dos costats del rectangle estan molt lluny entre ells, però rumiant rumiant he arribat a la conclusió que aquesta és la  manera d'incentivar-los per a què creixin més llargs! Els enciams han d'estar el màxim de còmodes possible, no han de patir estrès ni preocupacions, que es puguin comunicar ho trobo important.... un enciam que creix tranquil, és un enciam que creix sa.
Crec en la meva teoria. Aquesta collita d'enciams serà bona, n'estic convençut!!!

emocions...

En els 3 darrers caps de setmana, han passat fets que m'han omplert molt el cor, que m'han emocionat, que m'han alegrat, he tingut emocions de tot tipus que m'ha agradat viure-les. He conegut a gent nova, he conegut més profundament a gent que ja coneixia, m'he atrevit a fer coses abans impensables de fer. Altrament m'he endut elogis, m'he endut agraïments, m'he endut felicitacions, m'he endut amistat recíproca. Han estat 3 caps de setmana on hi ha hagut coses molt diferents entre elles però que, les 3, m'han aportat algun sentiment i els he viscut amb molta intensitat.

El retrobament, després de 21 anys, amb els amics cubans va ser molt bonic. L'abraçada que ens vam fer només veure'ns encara la noto ara, quan ho estic escrivint. Vam esmorzar junts, vam dinar junts i vam berenar junts, ens vam explicar moltes coses i ens vam acomiadar amb una altra abraçada, aquesta diferent, i amb un "fins aviat". Va ser un gran dia, em recordo sempre amb un somriure a la cara. (Hi havia la satisfacció afegida del pilar de 9 amb folre, manilles i puntals assolit pels Castellers de Vilafranca).
La següent setmana vaig assistir a la 38 trobada de flabiolaires a Arbúcies. Una trobada en la que fa 8 anys hi vaig assistir de casualitat i com a públic i sense saber que un parell d'anys després, entraria en l'apassionant món del flabiol i tamborí. Em vaig apuntar només a tocar als concerts que es fan el diumenge al matí dins la fira de tardor, juntament amb 2 companys també alummnes de l'escola. Tot i així ja hi vaig anar el dissabte sense tenir res preparat i amb la intenció de dormir a la furgo, per poder seguir els diversos actes que hi havia programats i a copsar l'ambient de la fira. Doncs el dissabte vaig aconseguir sopar amb tots els flabiolaires i seguidament poder tocar amb tots ells les diferents tonades tradicionals tot fent el cafè i alguna copeta de ratafia. Després de diverses converses amb diversos músics, em van convidar a dormir a casa l'Anna (amb un matalàs a la cuina) i allí vam seguir parlant de la trajectòria del flabiol, d'on ve, cap a on va i cap on hauria d'anar....
L'endemà vaig tocar a la fira tal com estava previst, amb els companys de l'escola i també vaig poder fer 3 temes amb una cobla de 3 quartants; que bonic va ser. I a la tarda vaig tocar al concert (això no ho tenia previst). Un gran cap de setmana amb noves amistats, riures, aprenentatges tant musicals, com de vida.
I per últim la recepció d'un reconeixement que, la CAL (Coordinadora d'associacions per la llengua) i en el marc del certamen annual dels Premis Joan Coromines, ens han fet als "músics per la llibertat". Dissabte a la tarda dins un acte molt bonic, 9 membres dels músics per la llibertat vam rebre el recneixement en el que, en la recollida del premi, hi vaig llegir un escrit d'agraïment fet per mi mateix. Seguidament vam interpretar el Cant dels Ocells i després l'Estaca. De fet vam reproduir el que fem cada divendres a la plaça de la vila.
Un cop acabat l'acte i més distesament a l'hora del refrigeri, vaig rebre diverses felicitacions de part dels companys així com també d'altra gent que no coneixia de res, pel text llegit. Això m'encoratja a seguir escrivint i, també dir-ho, m'omple i em satisfà.
Aprendre a viure aquests moments m'ajuda a tirar endavant, m'ensenya a saber què vull, em dóna forces per seguir fent camí!
Ara em vénen caps de setmana més tranquils, o no!!!

https://drive.google.com/file/d/1bKotTPRuc8_ig3ALqb5a8Wr4mQNR89-G/view?usp=drivesdk

empatem?...

De petit sovint jugava a jocs de taula tot sol... al parxís, a l'oca, a escacs. Malgrat tenir 5 germans més grans era fàcil que em quedés sol. Fingia ser dues persones diferents, enfrontava la part esquerra del cos contra la part dreta del mateix. Tirava el dau i les fitxes primer amb una mà i després amb l'altra. A voltes guanyava l'esquerra a la dreta i a voltes guanyava la dreta a l'esquerra. Cosa força curiosa és que mai havia empatat. L'empat, seria haver de reconèixer que tots som igual de bons o dolents. Un empat trobo que és avorrit... passar una bona estona jugant per acabar empatant... no ho sé, no li trobo la gràcia. Tot i que tmpoc és bo guanyar sempre, ni perdre sempre.

Odio a les persones que es creuen superior a altres, gent que no entén que les virtuts d'uns són les febleses dels altres i a l'inrevés. Hi ha qui creu que sempre ha de guanyar... i per entendre un guany has d'haver perdut diverses vegades i per entendre una derrota has d'haver guanyat sovint. No dic que empatar sigui el millor, perquè no ho és, si sempre hi ha empat no s'evoluciona. Crec que m'és bo tenir enfrontament constant de la meva part esquerra i la meva part dreta per a un creixement mental propi, o això crec jo.

es3...

Buscant dins el meu cap, pensant, rumiant, provant, deixant la ment en blanc i tornant-la a omplir poc a poc, he après moltes coses i una de les millors és el fet de saber matar l'estrès. Ara ja sé perfectament com fer-ho per treure'm l'estrès de sobre. I és fantàstic perquè, tot i passar temporades xungues igual que abans, em duren menys aplicant la tècnica apresa. Inclús diria que, només pensar en el moment que aplicaré la tècnica, ja se'm suavitza l'estrès. És una passada!

La tècnica anti-estrès cada ú s'ha de fer la seva, és impossible que tots tinguem la mateixa. És inevitable que els amics i familiars et diguin fes això, o fes allò altre, a mi em va molt bé... heus ací la frase! -A mi em va molt bé. Ja està tot dit! El que a un li va bé a l'altre segur que no.
Per tant, a la pregunta -Què puc fer per treure'm l'estrès de sobre? La meva resposta és -Ho has de buscar tu mateix!! Busca dins teu, regira el cervell, prova coses, no et rendeixis i ho trobaràs.
Em segueixo estressant igual que sempre, per ínfimes bestieses, sóc així de cap quadrat, tot el que surt d'un ordre establert per mi mateix em provoca estrès, hi ha massa coses que em provoquen aquest estat. De moment no he trobat la manera de frenar-ho prèviament però sí la manera de frenar-ho un cop ja ho pateixo. Mica en mica, no cal córrer!!!
Si caus corrent és fàcil que prenguis més mal que si caus caminant!!!

us vull dir...

Hi ha qui diu que
si dius el que ell diu,
diga-ho com ell ho diu
ja que no ho diu per dir.

Hi ha qui diu que
si ho diu i rediu
és perquè cal dir-ho,
i sobretot redir-ho.

Hi ha qui diu que
s'ha de dir fluixet,
perquè dir-ho fort
fa de molt mal dir.

Hi ha qui diu que
el fet de dir-ho bé,
semre és millor
que dir-ho malament.

I sempre hi ha qui diu
que si jo no ho dic
allò es quedarà per dir,
i mai ningú ho sabrà.

frase del dia...

No acostumo a parlar amb un castellà... sempre parlo amb un que està aquí!

xuflis...

Al capvespre a la vora del riu, és on quasi cada dia t'hi pots trobar a en Joan reposant, assegut a una roca, vora l'aigua, remullant-se els peus, cansat de tant córrer amunt i avall tot buscant Xuflis...

És durant les vacances d'estiu quan el seu cap només pensa en els Xuflis....  Es lleva de bon matí i encara sense haver acabat de beure's el got de llet, ja enfila camí amunt i camí avall, saltant barrancs, creuant el riu pels diversos ponts de prop de casa, buscant rere els arbres, parlant amb les flors, amb els petits animalons del bosc, parla amb el pastor, amb les ovelles i el gos, pregunta a les fulles de les immenses alzines, xerra amb l'avi, amb l'àvia de ca la veïna... mai deixa d'observar, d'aprendre, de preguntar, d'intentar entendre la natura, mai deixa de buscar Xuflis. En Joan corre, camina, salta, ensopega i es torna aixecar, només para uns segons per treure's les sandàlies i desfer-se de les petites pedretes que se li posen entre els dits dels peus. Segueix buscant, per la vora del riu, del seu estimat riu!!!
Al capvespre el Joan descansa amb els peus nus dins de l'aigua... rumia, pensa en tot el que ha après durant el dia.
Avui tampoc ha trobat Xuflis!!!

En Joan no sap que un dia es farà gran i que els Xuflis que busca no existeixen, però el que sí existeix és tot el camí fet, tot el que ha après en la recerca de quelcom tan preuat!!!

Urip, 17-7-22

Inspirat en una broma que deia sovint un  molt bon amic meu:
-Carai, què fas movent els braços d'aquesta manera?
-Estic caçant Gresos!
-Ah! I què són Gresos?
-No ho sé perquè encara no n'he caçat cap!

el no res...

I tot d'una va sortir, del no res, com una fera ferotge abans d'endrapar un tros de carn, com un llamp just abans que soni el tro, com el primer pet d'aquella traca tirada un dia de Sant Joan, com aquella torrada que salta de la torradora un cop la llesca ja està torrada, com el primer raig d'aigua que surt de la mànega un cop engegues el motor a pressió, com el primer plor d'una criatura acabada de néixer, com aquell crit d'alegria a l'assolir quelcom que creies impossible, com l'esclat del tap de cava, com aquell esternut inesperat, com el primer cant matinal del gall, com el tret de pistola que dóna sortida a la cursa, com el despertar amb el primer so del despertador, com la caiguda de l'arbre de la primera poma de la temporada, com aquell cop rebut a l'anomenat os de la música, com el precís instant on la meva ment surt d'un estat per endinsar-se en un altre....

Urip 3-7-2022

cap a la llum...

És en la foscor on hi veig clar!!!

Sembla que la foscor ens porti a pensar en camins negres, camins tenebrosos, cap a situacions tristes, dolentes i doloroses...

Les millors decisions les he pres a les fosques, sense gens ni mica de llum, amb els ulls clucs i normalment en el més absolut silenci...

La foscor m'inspira, la foscor em fa volar la imaginació, la foscor fa que em concentri, la foscor m'endinsa cap a mons inimaginables, la foscor em fa veure-hi clar, la foscor em relaxa, la foscor em tranquil.litza i em posa a lloc els pensaments, la foscor em porta el cor a un ritme pausat, és en la foscor on hi veig més gamma de colors, la foscor em dóna pau, en la foscor m'entenc a mi mateix, la foscor em fa valorar la falta de llum i aquesta falta de llum en el precís moment que no hi és em fa gaudir al màxim d'aquesta foscor, la foscor m'ajuda a coneixèr-me, a entendre'm, la foscor és un estat que cal aprofitar positivament, posar uns minuts de foscor al dia és necessari per al desenvolupament d'un mateix. La foscor necessita de la llum igual que la llum necessita de la foscor.
La foscor és el camí cap a la llum!!!

Només puc aconseguir bona llum si tinc una molt bona foscor!!

piu-piu...

Al pati de casa hi tinc un espectacle diari! El primer que faig cada matí, quan em llevo, és mirar com estan els tres punts on hi tinc un recipient amb aigua per als ocells que passen pel pati de casa. Connecto la mànega del pou, omplo la regadora i vaig omplint tots els abeuradors, escampo algunes molletes de pa sec i ja puc anar a vestir-me i marxar cap a la feina. Aquesta operació la faig també al migdia, i sobretot ara que fa molta calor, a més a més mullo tota la part del pati que hi ha ciment, així els ocells estan més fresquets.

M'agrada molt mirar quines espècies venen, i els comportaments de cada un d'ells...
Ara ja estan naixent els nous exemplars i aquesta setmana ha estat realment maca d'observar els petits pardals: com la mare els dóna el menjar al bec, com els petits reclamen amb un xiulet fort i constant la manduca, com van creixent i aprenent a volar, fins que, en dos o tres dies ja estan a punt per començar a buscar-se la vida ells solets. Al mateix temps una família de verdums ve a treure el cap, passa la garsa, les tórtores, alguna cadernera...
Els ocells s'han convertit en un entreteniment que m'ajuda a relaxar-me. Els observo i els acabo estimant. Passo llargues estones al dia badant, escoltant els difetents cants, veient com els petits juguen i creixen i marxen volant tot començant una nova vida...
Aquesta setmana, però, he vist com una garsa matava i partia pel mig un petit pardal, deixant el cos a terra i el cap amagat entre uns males herves d'una torreta. L'endemà al matí la vaig veure tornar i endur-se el cap del petit pardal. Vaig sentir llàstima per la pobra bèstia, feia 2 dies que l'obserbava i ja me l'estimava, però ves, la natura i la supervivència té aquestes coses...
Quan sóc a casa tota la meva atenció està posada al pati, constantment estic atent. -Mira el pardal com menja una molleta de pa, guaita, ara han vingut 3 verdums, ara arriba la garsa i marxen tots, mira, ha tornat aquell colom blanc tan bonic, sense voler he espantat una cadernera que venia a beure... m'ho passo molt bé, també, fent-los fotos i penjant-les a Instagram. En definitiva, el món dels ocells s'ha convertit en el meu entreteniment preferit, en part de la meva vida.
Aquest és el meu espectacle diari!!!

ja fa 2 anys...

Tenia una carpeta amb diversos papers escrits a mà i amb moltes anotacions i fletxetes cap aquí i fletxetes cap allà i més o menys ordenats. Vaig pensar que si la fal.lera d'escriure seguia i no posava ordre, la carpeta acabaria sent un feix de papers desordenats que la feinada seria meva a entendrem-hi. Per altra banda també tenia diversos textos i vídeos guardats a l'ordinador amb no gaire ordre, tampoc. La pandèmia em va venir molt bé per rumiar què fer-ne de tot plegat! A mi m'agrada l'ordre i tot aquell desgavell no em deixava descansar la ment. Primer de tot vaig passar tots els textos a net i a l'ordinador, això ja va ser un gran pas i mentre ho portava a terme se'm va ocórrer que els podria ajuntar tots en una espècie de diari personal, o en un web, o.... no ho sabia massa! El que sí que vaig pensar és que em venia de gust que els amics, la gent de més confiança, els pogués llegir i gaudir. Això m'ho vaig haver de rumiar molt ja que els textos personals són això, personals! Però què carai! Vaig creure que compartir-ho no em faria cap mal.

I va ser, precisament parlant-ho amb una amiga, que em va aconsellar que el que jo necessitava era fer un blog. I vet-ho aquí!!! Avui fa just dos anys que donava per inaugurat el meu blog. En un primer moment vaig pensar que un cop entrat tot el que tenia, aquí s'acabaria... però no només he seguit escribint, sinó que no puc parar de fer-ho. He entrat en una dinàmica que tot el que em passa a la meva vida tinc la necessitat d'explicar-ho, de narrar-ho!!! També és cert que al blog no hi és tot, algun escrit és massa personal com per a què algú el pugui llegir.
Escriure em va molt bé, em distreu, m'ordena els pensaments, m'ajuda a pensar, em tranquil.litza, em dóna pau, em fa conèixer-me a mi mateix, em fa ser crític, un cop he escrit quelcom que em preocupa em fa la sensació que ja m'he alliberat, la preocupació disminueix. Des que escric tot m'ho qüestiono, no paro de fer-me preguntes, tinc moltes curiositats, em fixo amb moltes coses que abans no hi donava importància, qualsevol cosa que passa davant meu, per insignificant que sigui, tinc la necessitat de rumiar el perquè és així o és aixà i escriure-ho.
Tot i que estic content d'haver fet el blog per donar l'oportunitat a què tothom pugui llegir les meves preocupacions i bestieses, tinc la sensació que l'única persona que en treu profit sóc jo mateix i si és així doncs ja m'està bé. També cal dir que, a part dels meus amics, no n'he fet massa "propaganda". Per una banda perquè no ho sé fer i per altra perquè no sóc partidari d'anar a buscar res, sinó que sempre he pensat que les coses ben fetes algun dia i per atzar, et poden donar alguna satisfacció o algun fruit.

26 de maig de 2022

escriptura en directe...

Tinc ganes d'escriure, però no sé què; és del tot curiós que em passi això. Acabo de començar i ja no sé què més dir... però l'experiència em diu que quan començo, quelcom em surt. Molts dels dies que m'hi poso ho faig perquè em ve de gust, o perquè tinc algun neguit, alguna idea, o m'ha passat quelcom, o perquè no tinc altra cosa a fer... (aquest és el cas d'avui). M'agrada, em relaxa, em distreu, em fa passar el temps sense adonar-me'n, em fa pensar i aprendre. En aquests moments estic assegut a una còmode butaca, de color groc més concretament, escoltant música clàssica, fa un xic de fred ja que aquests últims dies n'ha tornat a fer i la casa està un mica freda. Tot i així puc dir que estic prou bé, tinc totes les persianes tancades per tal de mantenir la poca calor de la pròpia casa, avui dia s'ha de filar molt prim a l'hora d'engegar la calefacció, el gas ha pujat molt de preu. En aquest moment la música que escoltava s'ha acabat i ara està parlant la noia de Catalunya Música que està explicant quelcom del compositor i de l'obra que escoltaré després, això em distreu una mica i em fa perdre el fil del que escric. Prefereixo escriure escoltant música. Mentre no acaba de parlar dedico el moment per rellegir l'escrit fins ara i me n'adono que, com ho diria, estic escrivint en directe, escric el que em passa en el mateix moment que ho estic escrivint. Això ho ha fet algú? Estic innovant?... segur que no però ho trobo curiós i interessant!!!

Torna a sonar la música, això m'agrada... la música clàssica em transporta a un món, quasi sempre, tranquil i relaxat, m'agrada  tancar els ulls i imaginar l'orquestra, la posició de cada un dels músics a l'escenari, amb els seus instruments i amb el pensament els vaig dirigint i els dono l'entrada quan toca...
No puc escriure més, la música que està sonant en aquests moments em transporta a un món del qual m'agradaria no sortir-ne mai més. Aquí ho deixo, un altre dia ja seguiré... això d'escriure en directe trobo que és divertit i curiós...!!!

Dissabte 2 d'abril de 2022

sssssssssssh...

D'acord, sí, el silenci absolut no existeix... ho sé perquè l'he buscat i és impossible, sempre hi ha alguna cosa o altra que emet un so, per més fluix que sigui, ve hem de respirar... però quan sóc a la natura, al bosc, en un caminet, a la muntanya... és on més silenci trobo. De fet el ventet suau que belluga els arbres, el so del vol d'una abella, el cant dels ocells, una fulla que cau, el trepitjar a terra d'un animalet, la meva respiració pausada... són sons que els considero silenci... de fet són sons que em transmeten pau. I potser és pau i tranquil.litat el que busco i no pas silenci absolut!!!

10 minuts...

10 minuts o potser més, de pau, de quietud, la mirada vers l'infinit, desenfocada, escoltant un acord de "do" tocat repetidament per mi mateix amb l'ukelele, tot buscant una inspiració que, aparentment, tomba pel meu cap però que no acaba de trobar el camí, no sap per on sortir, no troba un fil per més ínfim que el busqui, per poder aflorir... 10 minuts o potser més, en què el món no gira, no fa fred ni calor, 10 minuts o potser més de bellesa transparent i de flaire inexistent, 10 minuts o potser més de gaudi personal, de desconnexió total del món real, 10 minuts o potser més, de vida...

 afició: pensar...

Recomano, i molt, un exercici diari que no requereix de cap habilitat, ni de cap sobreesforç, ni tantsols de cap esforç físic... un exercici molt i molt senzill i ja us dic jo, que ja fa un bon temps que el poso en pràctica, us serà molt útil. Un exercici que el pots fer en qualsevol moment, a qualsevol lloc, al matí o a la tarda, de nit, estirat, assegut, dret, a l'interior, o a l'exterior... Això sí, els resultats no són immediats, no val fer-lo 2 dies i dir que no funciona, s'ha de ser constant i pesat, s'ha de voler fer, has de necessitar-ho...

Agafa't mitja hora seguida al dia per passar-la en absolut silenci, sense música, ni telèfon, ni tele, ni res de res, 1/2 hora per no pensar ni en els fills, ni en la parella, ni en les mares, ni en els pares, avis i àvies, ni en l'agenda, ni en aquella reunió que tant et preocupa de com anirà, 1/2 hora per esborrar tot el que tens en aquell moment al teu cap, 1/2 hora per no pensar ni en el que has fet, ni en el que has de fer, ni en res més, que no sigui en tu mateix, 1/2 hora en la que has de desconnectar de tot el que t'envolta, 1/2 hora teva i de ningú més, sigues egoïsta durant 1/2 hora al dia, escolta't a tu mateix, pensa, imagina, idea...
Recomano tancar els ulls, no molt fort, deixant que hi entri un xic de claror encara que estiguis a les fosques... al principi costa, com tot, però mica en mica vas aprenent a relaxar-te, vas aprenent a pensar, vas aprenent a rumiar, a fer volar la imaginació, a reflexionar, comences a entendre aspectes propis, entens coses que mai havies entès, et fas preguntes, t'escoltes, aprens a deixar la ment en blanc, dorms sense dormir.... et relaxes... voles....

Sanejar el cervell a diari és necessari!

La meva 1/2 horeta normalment la tinc a mitja tarda, però recomano tenir-la al vespre, just abans de posar-te al llit, és un bon remei pels que teniu problemes a l'hora de dormir.

Un dia té 24 hores, trobar 1/2 hora per pensar només en tu és fàcil i necessari, t'ho mereixes, cuida't! De fet, tots els que dieu que us és impossible trobar una estona de tranquil.litat, sou els que més necessiteu aquest exercici!!!

Fa poc més d'1 any que no he viscut cap dia sense la meva 1/2 horeta, ara visc diferent, ara em conec més, ara sóc diferent, ara visc més, ara començo a saber qui sóc i què vull...!!!

 ......

-Què fas quan descobreixes que no ets tu mateix? Segueixes essent aquest tu que, aparentment no ets, o canvies per tornar a ser qui eres?

-Necessito urgentment un grup presencial de conversa subrelista per tal de no morir en la normalitat aparent d'un tu que no sigui jo!

5 kilos...

M'he posat entre cella i cella que m'he d'aprimar. Entre el confinament i la baixada del flux de feina relacionat amb aquest coi de pandèmia, ha fet que guanyés uns quilets i que a mida que em vaig fent gran observo que em costen molt de baixar. A veure, tampoc n'he de rabaixar gaire, però 5 quilos menys anirien molt bé per tenir el que jo considero el meu pes ideal. Recordo que de més jove, concretament quan tenia uns 20 anys, va ser quan vaig deixar de jugar a futbol sala, que en poc temps em vaig engreixar força i quan me'n vaig adonar de seguida vaig posar fil a l'agulla i en poc temps vaig tornar al meu pes.

Ara veig que em costa més això; no ho sé, les aficions que ara tinc potser no són tan mogudes com abans, em quedo més a casa, molts dies em costa anar a fer un tomet en bici, o a peu... La meva afició principal d'avui dia, anar a observar ocells, si que em fa sortir a la muntanya, però clar, no és un anar a caminar constant, estic mes estona aturat observant i escoltant i fotografiant i xalant veient les moltes espècies d'ocells que tomben pel Penedès, que caminant.
Però sóc tossut, quan tinc clar quin objectiu vull aconseguir, m'hi poso. Em costarà més dies o menys, però ho aconseguiré.
De moment ja porto 2 mesos i mig que cada dimecres a les 8 del vespre, surto a caminar depressa pels afores de la vila, bé, l'últim dimecres vaig fer un canvi i vaig agafar la bici per anar a pedalar;  a partir d'ara ho aniré combinant, sempre m'ha agradat molt sortir en bici. De fet he desenterrat la bici de carretera i la tinc al taller perquè m'hi facin un repasset mecànic... tornaré a agafar la bici, com quan era jove que sortia quasi bé cada diumenge, amb el pare... quins records...
Altra cosa també està en el tema alimentació, m'he tornat a apalancar un xic, menjant massa carn i oblidant el "verd", com en dic jo. Ho estic cuidant de nou, sempre m'ha costat tenir un ordre a l'hora de menjar però hi estic treballant.
M'he posat entre cella i cella aprimar-me 5 quilos, de moment ja en porto un, ho aconseguiré, segur.