maleïts nervis...

He après a calmar-me, he après a prendrem-ho tot amb més tranquil.litat, he après a no posar-me nerviós, he après a respirar profundament per no treure la mala llet, sí, genial.... m'està anant molt bé, ho visc tot des d'una altra perspectiva... però tota aquesta mala llet i nervis que he aconseguit calmar durant un any i mig, on són? Han marxat per sempre? S'han esfumat? Ja no tornaran mai més?  O estan dins meu?....

Avui he pogut comprovar que els tinc a dins, que estan esperant sortir algun dia, que estan esperant explotar i enfotre's de mi, riure's de mi, fer-me el típic "elis-elis", ho estan desitjant, són dins meu feliços i ansiosos per sortir en qualsevol moment i esguerrar-me tota la feina feta fins ara...
Avui dilluns dia 18 d'octubre de 2021, el mal funcionament de l'ordinador (que ja és força vellet i fa temps que va molt lent), m'ha tret una part d'aquesta mala llet, incontrolable en certs moments i en un d'ells he tirat per terra unes ulleres que s'han trencat, he llençat el mòbil per terra, he llençat violentament la carpeta, crits, insults, macaguns aquí i allà, paraulotes.... ara ploro, m'esborrono, tremolo, em vull calmar però totes les eines que tinc per fer-ho no em funcionen en aquests moments, el cor va de pressa, em fa mal el cap, tinc un lleuger dolor a la zona del cor....

Ara, un cop calmat, ho estic escrivint, em vull convèncer que escriure-ho funciona, perquè així és com ho he anat treballant últimament... però em costa, vull escriure paraules que no em surten, no em venen a la ment, tot i estar calmat encara noto com els nervis interiors es riuen de mi, se n'enfoten, encara ploro, tinc calfreds, en definitiva estic calmat però encara no estic tranquil del tot.
Tinc ganes de marxar de casa, tinc ganes d'explicar el que em passa, tinc ganes d'oblidar les més de 2 hores que he perdut amb el coi d'ordinador, tinc ganes de desaparèixer, no vull fer res per poder estar tranquil i en pau, no vull preocupacions. Les llàgrimes se m'escapen ulls avall i no sé perquè... tot és una merda i no trobo la manera d'acabar aquest episodi... torno a plorar, putus nervis!!! Vull agafar el cotxe i anar a donar un tomb, conduir m'agrada, em relaxa, però tinc por de mi mateix ja que quan estic nerviós tendeixo a córrer i ara això no em convé, vull anar a dinar però no em vull aixecar del sofà on ara estic escrivint, ho vull plasmar tot en un full de paper, vull que en quedi constància d'aquest episodi, estic escrivint en directe tot el que em passa per la ment.... sóc estrany, la gent no ho sap, no s'ho pensa, la gent no em coneix perquè jo no m'entenc, jo no em conec! Ara mateix m'agradaria tancar-me a un quarto amb les parets i sostre negres, sense porta de sortida ni entrada, tot fosc i quedar-m'hi a dins unes quantes hores, o potser dies!!!

poema...

Tinc por,
por a una lletra...

escrit...
Aaaaaaaaaaaaah!!!

lletres...
Trio de vaques...

no puc, tinc reunió...

Les meves reunions setmanals amb mi mateix no es poden acabar, han de seguir existint, són molt importants per a mi. No puc faltar els diumenges al matí, amb el cap ben tranquil, despert i relaxat, a la reunió setmanal.

És curiós com, a mida que tot va tornant al seu lloc original, em costa més escriure i sobretot em costa més llegir, em costa més concentrar-me per pensar i reflexionar...
Potser ja ho he pensat tot? Ja ho he reflexionat tot?
Segur que no però potser sí que de moment haig de valorar si tot el pensat i reflexionat durant aquest any i mig, aprox., m'ha servit, o ha de servir per a quelcom.
Sense donar-hi massa voltes crec que m'ha servit i molt, principalment per conèixer-me, i sobretot per saber i entendre qui vaig ser, qui sóc i sobretot qui vull ser. El que també sé del cert és que hi ha alguns aspectes del meu jo que han vingut per quedar-se, ho tinc molt clar. Aspectes que milloren el meu dia a dia i el contacte amb el món, aspectes que, en definitiva, estan fent que valori tot el que ha anat passant, tot el que he escollit, tot el que he viscut... crec que tot això és primordial per entendre'm!
El que no em falten són idees, el meu cap està tot el dia despert i atent a noves coses que vull fer, que vull provar, que vull aprendre, que vull saber, que les vull escriure, que vull interioritzar, pensar, reflexionar....és malaltís crec, he arribat a un punt que tinc tantes coses corrent pel meu cap que em col.lapso. He de seguir posant ordre al meu cervell, potser ara seria l'hora d'intentar frenar-lo un xic tot i que potser no, perquè, en definitiva, això és el que m'està ajudant a ser una altra persona, la persona que vull ser, que tampoc tinc clar què, ni qui... potser no vull ser ningú, potser ja sóc algú,  potser no cal, potser cal tirar pel dret i ser més espontani.... al cap i a la fi potser el que cal és sentir-me a gust amb mi mateix i la resta ja es courà tot sol!

Les meves reunions setmanals han de seguir existint, són molt importants per a mi i per a mi també... Hi hem de ser, no podem faltar ni jo, ni el meu cervell!!!

Vaig escriure aquestes quatre ratlles el diumenge 4 d'octubre, a les 7 de la tarda d'avui fa un any, al costat de la meva mare, sense saber que al cap de molt poques hores ella moriria, molt tranquil.leta, sense fer soroll, dormint...

diumenge... 

Ella té fred! He posat la butaca a la galeria, hi toca més el sol, jo m'he assegut al seu costat i ens hem passat una molt bona estona mirant les fulles de la parra del terrat, el capdamunt de les branques i fulles de la prunera del pati de sota, la dansa del desmai del pati de davant, les flors ben liles del que deu ser una bogambília, la mala cara d'una petita olivera al pati del veí, els foradets a la paret de totxos on sovint s'hi amaguen els dragons... comença a fer vent i a aparèixer algun petit núvol, però el sol encara domina i escalfa, sol que és vida. Tot amb un apreciat silenci només trencat pel tic-tac del rellotge del menjador. 

Uri, 4-10-2020