col.lapse...

Estressat per un col.lapse cerebral imaginari vaig travessar el carrer sense pensar que, aquell, podia ser el meu últim dia en aquest món. Un petit turisme de fabricació japonesa (més concretament un Honda Civic Hatchback del 85) em va etzibar un fort cop a la part esquerra del meu cos, entre les costelles i la part del capdamunt del fèmur, l'impacte em va fer volar uns 3 metres, o potser més, fins a topar de nou contra el terra asfaltat del carrer Petit núm. 6, just davant de casa meva. De fet, el meu cap va xocar violentament contra la paret i el meu nas es trencà en mil bocins, un dels quals va prémer el primer pis, segona porta; un cop vaig caure a terra, mig inconscient, encara vaig poder escoltar la veu de la meva parella parlant per l'intèrfon, -Qui hi ha? Digui'm, què vol? Que és el carter?

Avui 6 anys després, m'he despertat de nou sense un estrès de col.lapse cerebral imaginari. Avui he pogut contestar a la meva parella, -Sóc jo!!!
Però ella ja no hi és, ella va marxar. En un estat de col.lapse cerebral real, va creuar el carrer sense pensar que un petit turisme de fabricació japonesa (més concretament un Honda Civic Hatchback del 85) se l'enduria per sempre més. Ara viuen feliços a la petita illa de Sado (Japó).

faig un dibuix?...

Per passar l'estona intento dibuixar el que tinc davant meu, sobre la tauleta on habitualment escric. Dic intento perquè dibuixar mai ha estat el meu fort. És més, considero que no en tinc ni idea. Però, m'agradaria tant saber-ne! Trobo que aconseguir dibuixar allò que tens just davant teu ha de ser molt xulo i gratificant. Bé, de fet ho he dibuixat, més bé o més malament, crec que tothom ho podem fer. Però ja m'enteneu, si un mateix creu que allò que ha fet és un desastre i que s'ha d'estripar el paper si o si i sobretot que no ho vegi ningú, vol dir que la feina no està gens ben feta.
Avui, reflexionant un xic, he arribat a la conclusió que hi ha moltes maneres de dibuixar, que no cal un paper i un llapis per fer-ho... puc dibuixar amb la mirada, puc imaginar coses i dibuixar-les mentalment, puc dibuixar amb paraules, amb records, observant... Crec que només parant molta atenció a tot el que veig, mirant de quin material està fet, el perquè és rodó o quadrat, què és el que realment veig i el que s'intueix... ja és una forma de dibuixar!
Davant meu hi tinc una làmpada cilíndrica, feta amb paper pergamí, té tres petites potes rodones de fusta, fa uns 30 cm. d'alt i un diàmetre d'uns 15 cm. en la qual hi ha impresa una partitura del Toc de Castells de l'any 1834. I quan l'encens es veu una ombra amb el logotip de la Coordinadora de Grallers de Vilafranca. Al costat mateix hi veig un trenet de fusta, de fet és una guardiola, una màquina amb xemeneia, molt senzill, amb un foradet a la part de davant per tirar-hi les monedes i que me'l van regalar quan vaig fer la 1a comunió o sigui que té 44 anys.
Crec que ara ho he dibuixat millor! Si més no estic més satisfet així, que no pas amb el dibuix d'abans.