empatem?...

De petit sovint jugava a jocs de taula tot sol... al parxís, a l'oca, a escacs. Malgrat tenir 5 germans més grans era fàcil que em quedés sol. Fingia ser dues persones diferents, enfrontava la part esquerra del cos contra la part dreta del mateix. Tirava el dau i les fitxes primer amb una mà i després amb l'altra. A voltes guanyava l'esquerra a la dreta i a voltes guanyava la dreta a l'esquerra. Cosa força curiosa és que mai havia empatat. L'empat, seria haver de reconèixer que tots som igual de bons o dolents. Un empat trobo que és avorrit... passar una bona estona jugant per acabar empatant... no ho sé, no li trobo la gràcia. Tot i que tmpoc és bo guanyar sempre, ni perdre sempre.

Odio a les persones que es creuen superior a altres, gent que no entén que les virtuts d'uns són les febleses dels altres i a l'inrevés. Hi ha qui creu que sempre ha de guanyar... i per entendre un guany has d'haver perdut diverses vegades i per entendre una derrota has d'haver guanyat sovint. No dic que empatar sigui el millor, perquè no ho és, si sempre hi ha empat no s'evoluciona. Crec que m'és bo tenir enfrontament constant de la meva part esquerra i la meva part dreta per a un creixement mental propi, o això crec jo.