cap a la llum...

És en la foscor on hi veig clar!!!

Sembla que la foscor ens porti a pensar en camins negres, camins tenebrosos, cap a situacions tristes, dolentes i doloroses...

Les millors decisions les he pres a les fosques, sense gens ni mica de llum, amb els ulls clucs i normalment en el més absolut silenci...

La foscor m'inspira, la foscor em fa volar la imaginació, la foscor fa que em concentri, la foscor m'endinsa cap a mons inimaginables, la foscor em fa veure-hi clar, la foscor em relaxa, la foscor em tranquil.litza i em posa a lloc els pensaments, la foscor em porta el cor a un ritme pausat, és en la foscor on hi veig més gamma de colors, la foscor em dóna pau, en la foscor m'entenc a mi mateix, la foscor em fa valorar la falta de llum i aquesta falta de llum en el precís moment que no hi és em fa gaudir al màxim d'aquesta foscor, la foscor m'ajuda a coneixèr-me, a entendre'm, la foscor és un estat que cal aprofitar positivament, posar uns minuts de foscor al dia és necessari per al desenvolupament d'un mateix. La foscor necessita de la llum igual que la llum necessita de la foscor.
La foscor és el camí cap a la llum!!!

Només puc aconseguir bona llum si tinc una molt bona foscor!!

piu-piu...

Al pati de casa hi tinc un espectacle diari! El primer que faig cada matí, quan em llevo, és mirar com estan els tres punts on hi tinc un recipient amb aigua per als ocells que passen pel pati de casa. Connecto la mànega del pou, omplo la regadora i vaig omplint tots els abeuradors, escampo algunes molletes de pa sec i ja puc anar a vestir-me i marxar cap a la feina. Aquesta operació la faig també al migdia, i sobretot ara que fa molta calor, a més a més mullo tota la part del pati que hi ha ciment, així els ocells estan més fresquets.

M'agrada molt mirar quines espècies venen, i els comportaments de cada un d'ells...
Ara ja estan naixent els nous exemplars i aquesta setmana ha estat realment maca d'observar els petits pardals: com la mare els dóna el menjar al bec, com els petits reclamen amb un xiulet fort i constant la manduca, com van creixent i aprenent a volar, fins que, en dos o tres dies ja estan a punt per començar a buscar-se la vida ells solets. Al mateix temps una família de verdums ve a treure el cap, passa la garsa, les tórtores, alguna cadernera...
Els ocells s'han convertit en un entreteniment que m'ajuda a relaxar-me. Els observo i els acabo estimant. Passo llargues estones al dia badant, escoltant els difetents cants, veient com els petits juguen i creixen i marxen volant tot començant una nova vida...
Aquesta setmana, però, he vist com una garsa matava i partia pel mig un petit pardal, deixant el cos a terra i el cap amagat entre uns males herves d'una torreta. L'endemà al matí la vaig veure tornar i endur-se el cap del petit pardal. Vaig sentir llàstima per la pobra bèstia, feia 2 dies que l'obserbava i ja me l'estimava, però ves, la natura i la supervivència té aquestes coses...
Quan sóc a casa tota la meva atenció està posada al pati, constantment estic atent. -Mira el pardal com menja una molleta de pa, guaita, ara han vingut 3 verdums, ara arriba la garsa i marxen tots, mira, ha tornat aquell colom blanc tan bonic, sense voler he espantat una cadernera que venia a beure... m'ho passo molt bé, també, fent-los fotos i penjant-les a Instagram. En definitiva, el món dels ocells s'ha convertit en el meu entreteniment preferit, en part de la meva vida.
Aquest és el meu espectacle diari!!!