ja fa 2 anys...
Tenia una carpeta amb diversos papers escrits a mà i amb moltes anotacions i fletxetes cap aquí i fletxetes cap allà i més o menys ordenats. Vaig pensar que si la fal.lera d'escriure seguia i no posava ordre, la carpeta acabaria sent un feix de papers desordenats que la feinada seria meva a entendrem-hi. Per altra banda també tenia diversos textos i vídeos guardats a l'ordinador amb no gaire ordre, tampoc. La pandèmia em va venir molt bé per rumiar què fer-ne de tot plegat! A mi m'agrada l'ordre i tot aquell desgavell no em deixava descansar la ment. Primer de tot vaig passar tots els textos a net i a l'ordinador, això ja va ser un gran pas i mentre ho portava a terme se'm va ocórrer que els podria ajuntar tots en una espècie de diari personal, o en un web, o.... no ho sabia massa! El que sí que vaig pensar és que em venia de gust que els amics, la gent de més confiança, els pogués llegir i gaudir. Això m'ho vaig haver de rumiar molt ja que els textos personals són això, personals! Però què carai! Vaig creure que compartir-ho no em faria cap mal.
I va ser, precisament parlant-ho amb una amiga, que em va aconsellar que el que jo necessitava era fer un blog. I vet-ho aquí!!! Avui fa just dos anys que donava per inaugurat el meu blog. En un primer moment vaig pensar que un cop entrat tot el que tenia, aquí s'acabaria... però no només he seguit escribint, sinó que no puc parar de fer-ho. He entrat en una dinàmica que tot el que em passa a la meva vida tinc la necessitat d'explicar-ho, de narrar-ho!!! També és cert que al blog no hi és tot, algun escrit és massa personal com per a què algú el pugui llegir.Escriure em va molt bé, em distreu, m'ordena els pensaments, m'ajuda a pensar, em tranquil.litza, em dóna pau, em fa conèixer-me a mi mateix, em fa ser crític, un cop he escrit quelcom que em preocupa em fa la sensació que ja m'he alliberat, la preocupació disminueix. Des que escric tot m'ho qüestiono, no paro de fer-me preguntes, tinc moltes curiositats, em fixo amb moltes coses que abans no hi donava importància, qualsevol cosa que passa davant meu, per insignificant que sigui, tinc la necessitat de rumiar el perquè és així o és aixà i escriure-ho.
Tot i que estic content d'haver fet el blog per donar l'oportunitat a què tothom pugui llegir les meves preocupacions i bestieses, tinc la sensació que l'única persona que en treu profit sóc jo mateix i si és així doncs ja m'està bé. També cal dir que, a part dels meus amics, no n'he fet massa "propaganda". Per una banda perquè no ho sé fer i per altra perquè no sóc partidari d'anar a buscar res, sinó que sempre he pensat que les coses ben fetes algun dia i per atzar, et poden donar alguna satisfacció o algun fruit.
