enganyant el cervell...
Des de fa un temps cap aquí que tinc la inquietud de fer funcionar el meu cervell. Tot i que teòricament em falta molt per arribar a la vellesa, em preocupa molt més la salut del meu cervell, que la salut del meu cos. De fet em fa molta por patir alguna malaltia del cap i penso que exercitant el cervell puc minimitzar les probabilitats de patir-ne alguna. Penso que fer-se gran és realment una putada i la salut mental és prou important per passar els últims anys ben serè; faig gimnàstica de cervell. En certa manera podria dir que la gent que va a córrer, a caminar, que fa muntanyisme, en defintiva que fa esport físic, ho fa per sentir-se bé, per fer funcionar el cor, per sentir-se a gust amb sí mateix, per no rovellar el cos... i alguns pensant també en el futur, en poder mantenir el cos en plena salut per quan arribin aquells anys més fotuts de viure. Que cuidi el meu cervell no vol dir que oblidi cuidar-me el cos. Sovint surto a caminar, a córrer, en bicicleta, faig estiraments i la meva feina és molt física. La veritat és que hauria de cuidar-lo més, però en aquests moments la meva preocupació està enfocada cap al meu cervell.
Em faig preguntes de tot tipus que, després de reflexionar-les, pensar-les i donar-hi tombs, intento respondre'm. És buscant les respostes quan el meu cervell funciona i quan jo aprenc. Tot el que miro, veig, escolto, sento, oloro, toco, trepitjo, noto, respiro, tot el que passa al meu voltant em fa plantejar preguntes i buscar respostes: per què ho veig, si ho veig del mateix color si tanco un ull o l'altre, intento mirar el que hi ha darrere obviant el que hi ha davant, per què ho sento, què sento amb l'orella esquerra o amb la dreta, buscant informació m'interesso per coses com els sons emmascarats, per l'escolta binaural, per l'efecte Hass... Quan una mateixa cosa fa olor o fa pudor, què ho determina, per què quan trepitjo un objecte o un altre el so és diferent, quina força cal fer per aixecar una cadira, si existís un altre color com podria ser, per què m'és més fàcil concentrar-me amb els ulls clucs... i un llarg etcètera de preguntes i preguntes i perquès i respostes i informar-me i preguntar a altra gent entesa en qualsevol dels temes que tingui tombant pel meu cervell. Tot això, potser no ho sembla, però cansa molt. Tenir tot el dia el cervell ocupat en curiositats, en perquès, en preocupacions de saber si sí o si no... és molt cansat i m'afecta, encara no sé perquè però ho esbrinaré, en les meves emocions. Puc passar, en breus moments, d'estar trist a estar content, de plorar a riure, d'estar totalment despistat a controlar-ho tot. També faig treballar el cervell fent les coses molt més difícilment del fàcils que podrien ser. Això em porta molts maldecaps i la incrompensió de la gent del meu voltant.
Però el que més m'agrada i frueixo quan ho faig, és enganyar el cervell. Sí, sí, enganyar el cervell. Tinc la teoria que fer les coses més quotidianes sempre de la mateixa manera fa que el cervell s'acostumi a un funcionament rutinari. Ara fa just un any que quan puc, faig aquest exercici d'engany, per exemple el que faig de manera rutinària:
-em poso els pantalons posant sempre primer la cama dreta.
-quan em poso una samarreta primer va el cap i després el braç dret.
-la primera sabata que em poso sempre és l'esquerra.
-quan estic assegut amb les cames estirades sempre és la cama dreta que recolzo sobre l'esquerra.
-quan em plego de braços la mà dreta queda per sobre i l'esquerra per sota.
-quan faig una picada d'ullet el que tanco és l'esquerra.
-el bolso el porto creuat damunt l'espatlla esquerra.
-obro els panys de les portes amb la mà dreta.
-quan em carrego un sac a l'esquena sempre és sobre l'espatlla dreta.
-quan llegeixo un llibre sempre giro les pàgines amb la mà dreta.
-el telèfon me'l poso a l'orella esquerra.
-quan vull escoltar atentament paro l'orella esquerra.
-pujar a una escala, tipus pintor, el primer graó el pujo amb el peu esquerre.
I com aquestes n'hi ha moltes més que a mida que vaig fent l'exercici vaig trobant. Fer totes aquestes rutines totalment al revés de com les faig sempre és quan noto el cervell perdut, no sap què fer, l'enganyo i m'agrada. Després de portar un any posant-ho a la pràctica, hi ha coses que abans eren rutina i que ara el cervell no sap què fer, ha de rumiar i això és el que vull aconseguir. Quan em vesteixo és quan més pateix, inclús a mi mateix ja em costa saber què és rutina i què no, sobretot a l'hora de posar-me els pantalons el meu cervell dubta de quina cama posar primer... això és un punt per a mi. Evidentment coses d'habilitats com menjar, escriure, xutar una pilota, etc. ja són figues d'un altre paner, canviar habilitats costa molt més però no ho veig impossible, crec que podria ser el següent repte.
Segurament no t'hi has fixat mai però estic convençut que també tens rutines com les meves, rutines de les que no ne'ts conscient fins que no fas l'exercici de canviar-les. Pot semblar una bestiesa però t'animo a provar-ho, si més no encara que sigui per curiositat!
És xulo!!!
Ja m'explicaràs...
