si busques, busques....

Buscar quelcom concret i trobar-ho, està bé!

Però és molt millor i genial trobar quelcom, sense buscar res en concret!

frase del dia...

La meva mort no em fa por, em fa por la mort dels qui estimo

14-05-2025

frase del dia...

vull arribar allà on ningú mai ha arribat per poder estar sol

40 Festa del Flabiol...

Vivències amb els amics de la Festa del Flabiol, a Arbúcies

Bon dia companys/es!!! Porto 3 edicions de la Festa del Flabiol. Cada una d'elles ha estat diferent a les altres, només faltaria. La primera edició vaig pujar a Arbúcies sense saber massa què passaria, sense saber quins actes hi havia i sense saber que faria força fred i que dormir a la furgo podria ser un esport de risc. Sort en vaig tenir de l'acolliment de l'Anna a qui estic molt agraït ja que, més enllà de poder dormir amb garanties d'aixecar-me calentonet, em va donar l'oportunitat de conèixer i compartir moments i xerradetes amb qui ja puc anomenar nous amics. Pels que no em coneixeu massa, dir-vos que,  l'amistat i la confiança són dos trets que valoro molt i molt. En aquella primera edició vaig tocar com a alumne d'Aula de Sons i molt ben acompanyat en tot moment per l'Anna Segura, la meva super mestra. La segona edició no em vaig apuntar a participar de la Festa però sí que vaig pujar a Arbúcies, de nou casa l'Anna. En aquesta edició ja em va servir per constatar que aquests nous amics i coneixences de l'any anterior també hi eren i ni havia d'altres i uns quants més... vaig gaudir la Festa des de fora, però em vaig adonar que el meu lloc és viure-la des de fora però també des de dins, participant tot fent sonar el flabiol i tamborí.

Aquesta tercera edició volia fer quelcom, volia participar-hi sí o sí. Sortir a tocar jo sol encara no ho he fet mai, em fa molt de respecte, inclús por, m'atreveixo a dir... I em va passar pel cap la idea de formar una cobla de 3 quartants per així sentir-me més acompanyat. Sabent que l'Anna em tornaria a acollir a casa seva i sabent que la Laia ja no hi ve a tocar amb els Ministrers, però sí que ve a gaudir de la Festa, em va resultar molt fàcil saber amb qui podria comptar i si els agradava la idea i els venia de gust acompanyar-me en aquesta aventura.

Em costa posar-me nerviós, però hi estava! Tenia neguit, tenia ganes de començar per poder deixar enrere aquell neguit... però tantmateix tenia molta confiança en l'Anna i la Laia i, sorprenentment, tenia molta confiança en mi, això costa molt que em  succeixi. Vaig tocar molt a gust, molt còmode, em va agradar i perquè no dir-ho, sonavem molt bé. L'Anna i la Laia ja ho van patir o si més no, gaudir, o no ho sé... però no vaig poder evitar unes llàgrimes d'emoció en acabar de tocar a la roda. Suposo que els nervis i l'emoció havien de sortir per un lloc o altre!
Res, que molt bé, que sovint faig reflexions, que m'agrada saber que tinc amics, que m'agrada gaudir-ne, que em va molt bé escriure-ho per constatar que això és així i per altra banda m'ajuda a saber qui sóc, m'ajuda a viure.
Fins aviat!!!

no tot és el que creus que és...

Un llum blanc a l'horitzó és la meva preocupació des de fa uns dies. No sé d'on ve, no sé què significa, no sé perquè el veig, no sé perquè el miro, no sé perquè em preocupa tant... Per més que l'observo i rumio d'on deu venir no en trec l'entrellat. Aquest capvespre, havent sopat i amb el cafè entre els dits de la mà esquerra, m'he passat un parell d'hores observant el cel, els estels, la lluna quart creixent, els ratpenats que volen bojament entre els fanals i sense topar enlloc, els milers de mosquits i bestioles i cargols del jardí de casa i allà, al fons, a l'horitzó, aquell llum resplandent, blanc, misteriós... -És la mort que em ve a buscar? -Segurament que sí! No pot ser res més! M'agafen ganes de fugir, ganes de no veure més aquell llum, ganes que s'apagui, ganes de perdre'l de vista. És llavors quan me'n vaig a dormir pensant que un dia més he vençut la mort, un dia més he sobreviscut en aquest món de merda. I així cada dia i així cada nit i anar passant el temps, els anys, un darrere l'altre tot esperant el dia que ja no el vegi més, el dia que m'hauré fet vell i perdré de vista el misteriós llum blanc a l'horitzó, llavors descansaré de la seva presència.

-Mira!!! S'acaba d'apagar!!! I encara sóc aquí! Doncs no, no era la mort que em ve a buscar.... Ara s'ha apagat i segueixo sense saber d'on venia! No tot és el que creus que és!! Au, a buscar una nova preocupació. Què hi farem, jo sóc així!

coses....

Un bon matí assolellat però sense fer massa calor m'he adonat que la feblesa d'una cabra enamorada contrasta amb la fortalesa del suposat vent que havia de bufar. No és habitual que algú pugui notar tal diferència, però si que té certa lògica quan ets conscient que buscar sentit a les coses és, certament, quelcom que no té sentit.

Intentant fer una anàlisi total del projecte que recentment iniciaré he trobat la manera més senzilla de funcionar sense ser massa crític amb la saviesa d'altri, ja que, al cap i a la fi, cada ú de nosaltres és simplement un xic diferent, o igual, a la resta de mortals. Un cop dit això, momentàniament no em queda res més a dir. 

flubiol...

Surto de l'escola més o menys trist, més o menys content, no ho sé massa. No vull anar a casa, vull pensar, vull reflexionar, vull escriure.... vaig a fer una copa de cervesa a l'emblemàtic El Coro, no puc deixar de pensar en l'Anna, en tot el que m'ha ensenyat, en tot el què he après al seu costat. Avui ha estat l'última classe que hem fet junts, l'Anna deixa de donar classes a l'escola Aula de Sons de Vilafranca, he estat alumne seu durant 6 anys, 6 anys de molt d'aprentatge de l'instrument, 6 anys de notes, de trinos, d'aguts i de greus, de to real i de traspositor, de tocs diversos de tamborí.... avui gairebé no hem fet sonar l'instrument, m'ha donat molta feina per l'estiu, feina que faré de molt bon grat. Vaig començar, amb certa por, un nou instrument: no sabia que m'agradaria tant, no sabia que aprendria tant, no em pensava que el flabiol i el tamborí seria l'instrument amb el qual més he gaudit aprenent i tocant-lo. I tot això és gràcies a molts factors i un d'ells és, sens dubte, a la simpatia, alegria, bon rotllo, el saber fer, la manera de dir les coses, els ànims, els vinga va, el tu pots i la confiança de l'Anna.
L'any que ve vindrà un nou mestre, seguiré, vull aprendre més, vull seguir tocant i gaudint de l'instrument, vull avançar encara més, no en tinc cap dubte, però tampoc tinc cap dubte que trobaré a faltar la mestre amb qui he començat a conèixer i estimar l'instrument.
   

M'ha agradat molt i m'ha fet molta ilu la teva il.lustració!!!

Gràcies Anna!!!

frase del dia...

La millor etapa de la vida és des que neixes fins que mors!

dies de merda...

Hi ha dies que no caldria que existissin. Són dies que no em ve de gust fer res, dies festius entre setmana que no tenen cap sentit. En un dia, certament, es poden fer moltes coses però també pot passar que pots no fer-ne cap ni una. I aquest desig de no fer res a mi se'm manifesta en pensar molt, donar voltes al cap, rumiar, imaginar coses que m'agradaria fer, intentar escriure, voler llegir, escoltar música, coses que m'agraden i puc fer sense sortir de casa. Però en són tantes que acabo per no fer-ne cap d'elles i acaba essent un dia de merda!

mellarengues...

Avui he hagut de fer diverses estions amb l'ordinador, cosa que em posa molt nerviós i acostuma a ser el dia que deixo anar més renecs.... i no precisament parauletes gracioses com llamp de llamp i de rellamp... sinó que acostumen a ser crits i renecs que no cal reproduir-los en aquest escrit!

Però des de l'estança on estava treballant sentia de fons els diversos ocells del pati de casa i cada cop que sentia el cant de les mallerengues, anava sigil.losament cap al menjador on hi tinc la càmera amb el trípode a punt i enfocant la tira de cacauets que penja del lilar. Avui he estat afortunat i han aparegut dues mallerengues amb força gana.
Sort n'he tingut d''elles, m'han ajudat molt a tranquil.litzar-me!

frase del dia...

he après a gaudir de la vida malgrat les circumstàncies adverses actuals

núvol...

Un petit núvol en un cel immens. Un petit núvol és la nova atracció visual en un cel que ja fa massa temps que no se n'hi veu cap ni un. Un núvol que viatja a la mateixa velocitat que el sol i a la mateixa velocitat que jo mateix. Fa estoneta que vaig camí a l'escola i sempre m'hi acompanya l'ombra. El camí cap a l'escola travessa el bosc de Can Saladrí i surt a camp obert uns 3 kilòmetres per l'esplanada d'en Grec el Savi, (se'n diu així perquè antigament el noi que ajudava en les feines del camp era fill de pares grecs i sabia moltes coses, hom deia que moltes d'elles se les inventava, però ell tenia l'habilitat de fer-se creure per tothom). Doncs durant aquests 3 kilòmetres i escaig avui sempre he caminat sota l'ombra, m'ha sobtat, no és habitual...! La calor que fa durant els matins de primavera a la meva terra, avui s'ha vist alleujada per l'ombra del petit núvol. Evidentment qualsevol canvi que faci minvar la inebitable suor al creuar l'esplanada és benvingut; no n'hi ha cap dubte.

Arribats a aquest punt podria dir que no és només una casualitat que durant 3 kilòmetres i escaig un núvol, un sol i jo caminem al mateix ritme durant un matí de primavera.
Però això no acaba aquí amics meus, de fet acaba de començar...
A partir d'avui mateix aquest fenomen ha anat passant dia rere dia, jo no gosava explicar-ho a ningú, em prendrien per beneit! Però un dia ho vaig explicar a qui creia el meu millor amic, aquell que creia que sabia guardar secrets, aquell en el qual confiava... I així va ser com a partir d'aquell dia em van començar a aparèixer curiosos que m'acompanyaven a l'escola, cada dia més gent volia veure aquell estrany fenomen, fins i tot va venir el periodista del poble, i es va publicar la notícia al diari local, després al comarcal, després al nacional i després a l'internacional.... cada dia eren més i més les persones que m'acompanyaven a l'escola... Jo volia anar sol i no em deixaven. Just el dia que feia tres mesos que succeia l'estrany fenomen em van venir a veure els de la tele, que em volien fer una entrevista, tant si com no.
Jo no volia, em feia vergonya i a més a més els vaig dir tot convençut -si em feu una entrevista, el núvol no tornarà a aparèixer! Però res de res, ells tossuts van aconseguir el que volien. Em van fer l'entrevista i el núvol ja no va aparèixer mai més.

col.lapse...

Estressat per un col.lapse cerebral imaginari vaig travessar el carrer sense pensar que, aquell, podia ser el meu últim dia en aquest món. Un petit turisme de fabricació japonesa (més concretament un Honda Civic Hatchback del 85) em va etzibar un fort cop a la part esquerra del meu cos, entre les costelles i la part del capdamunt del fèmur, l'impacte em va fer volar uns 3 metres, o potser més, fins a topar de nou contra el terra asfaltat del carrer Petit núm. 6, just davant de casa meva. De fet, el meu cap va xocar violentament contra la paret i el meu nas es trencà en mil bocins, un dels quals va prémer el primer pis, segona porta; un cop vaig caure a terra, mig inconscient, encara vaig poder escoltar la veu de la meva parella parlant per l'intèrfon, -Qui hi ha? Digui'm, què vol? Que és el carter?

Avui 6 anys després, m'he despertat de nou sense un estrès de col.lapse cerebral imaginari. Avui he pogut contestar a la meva parella, -Sóc jo!!!
Però ella ja no hi és, ella va marxar. En un estat de col.lapse cerebral real, va creuar el carrer sense pensar que un petit turisme de fabricació japonesa (més concretament un Honda Civic Hatchback del 85) se l'enduria per sempre més. Ara viuen feliços a la petita illa de Sado (Japó).