aniversari...

En motiu de l'aniversari de la Montse Picas, el Joan ens va proposar a tota la colla i família i amics diversos de la Montse que el regal que li faríem seria un llibre amb escrits fets per nosaltres mateixos. Em va semblar una gran idea que inclús dubtava que es pogués dur a terme amb tant poc temps abans que ens ho va comunicar. Però sí, es va poder fer i la veritat és que va ser un bon i gran regal. El meu escrit va ser un conte que em va anar sortint de dins meu així que l'anava escrivint. De fet el vaig escriure en un tres i no res. Em vaig inspirar amb l'escut del poble de Vilobí en el que hi surt un gos que porta un pa d'or a la boca. Pensant en vivències i moments i sopars i converses amb la Montse va anar sortint un relat el final del qual trobo que és prou bonic, quan l'esperit del Xiu, gos que havien tingut el Joan i la Montse, s'acomiada de la Montse... No sé si ella l'ha entès igual que jo... No ho crec, o potser sí, no ho sé, potser algun dia en algun sopar o trobada sortirà el tema i comentarem el relat, de fet m'agradaria saber com el va llegir, com l'ha entès, què en pensa....

Deixo aquí l'enllaç per si el voleu llegir!

https://docs.google.com/document/d/1eFb3epca3faZhnGTRnZV6RphuZZHaux5T2GtxhO0bRQ/edit?usp=sharing

micro poesia...

Així, de bon matí, molts pardals he vist passar,

alguns gafarrons, una orenetai també coloms.

Així, de bon matí, és quan millor s'hi està,

la temperatura és molt bona i el dia està per començar.

            Així, de bon matí

Uri, 20-07-25

micro poesia...

Un capvespre d'estiu

des del pati de casa,

on la fresca s'hi acumula

i la tranquil.litat hi abunda.

Un capvespre d'estiu

des del pati de casa,

és el millor moment 

per  escriure quatre ratlles.

Uri, 26-07-2025

si busques, busques....

Buscar quelcom concret i trobar-ho, està bé!

Però és molt millor i genial trobar quelcom, sense buscar res en concret!

frase del dia...

La meva mort no em fa por, em fa por la mort dels qui estimo

14-05-2025

frase del dia...

vull arribar allà on ningú mai ha arribat per poder estar sol

40 Festa del Flabiol...

Vivències amb els amics de la Festa del Flabiol, a Arbúcies

Bon dia companys/es!!! Porto 3 edicions de la Festa del Flabiol. Cada una d'elles ha estat diferent a les altres, només faltaria. La primera edició vaig pujar a Arbúcies sense saber massa què passaria, sense saber quins actes hi havia i sense saber que faria força fred i que dormir a la furgo podria ser un esport de risc. Sort en vaig tenir de l'acolliment de l'Anna a qui estic molt agraït ja que, més enllà de poder dormir amb garanties d'aixecar-me calentonet, em va donar l'oportunitat de conèixer i compartir moments i xerradetes amb qui ja puc anomenar nous amics. Pels que no em coneixeu massa, dir-vos que,  l'amistat i la confiança són dos trets que valoro molt i molt. En aquella primera edició vaig tocar com a alumne d'Aula de Sons i molt ben acompanyat en tot moment per l'Anna Segura, la meva super mestra. La segona edició no em vaig apuntar a participar de la Festa però sí que vaig pujar a Arbúcies, de nou casa l'Anna. En aquesta edició ja em va servir per constatar que aquests nous amics i coneixences de l'any anterior també hi eren i ni havia d'altres i uns quants més... vaig gaudir la Festa des de fora, però em vaig adonar que el meu lloc és viure-la des de fora però també des de dins, participant tot fent sonar el flabiol i tamborí.

Aquesta tercera edició volia fer quelcom, volia participar-hi sí o sí. Sortir a tocar jo sol encara no ho he fet mai, em fa molt de respecte, inclús por, m'atreveixo a dir... I em va passar pel cap la idea de formar una cobla de 3 quartants per així sentir-me més acompanyat. Sabent que l'Anna em tornaria a acollir a casa seva i sabent que la Laia ja no hi ve a tocar amb els Ministrers, però sí que ve a gaudir de la Festa, em va resultar molt fàcil saber amb qui podria comptar i si els agradava la idea i els venia de gust acompanyar-me en aquesta aventura.

Em costa posar-me nerviós, però hi estava! Tenia neguit, tenia ganes de començar per poder deixar enrere aquell neguit... però tantmateix tenia molta confiança en l'Anna i la Laia i, sorprenentment, tenia molta confiança en mi, això costa molt que em  succeixi. Vaig tocar molt a gust, molt còmode, em va agradar i perquè no dir-ho, sonavem molt bé. L'Anna i la Laia ja ho van patir o si més no, gaudir, o no ho sé... però no vaig poder evitar unes llàgrimes d'emoció en acabar de tocar a la roda. Suposo que els nervis i l'emoció havien de sortir per un lloc o altre!
Res, que molt bé, que sovint faig reflexions, que m'agrada saber que tinc amics, que m'agrada gaudir-ne, que em va molt bé escriure-ho per constatar que això és així i per altra banda m'ajuda a saber qui sóc, m'ajuda a viure.
Fins aviat!!!

no tot és el que creus que és...

Un llum blanc a l'horitzó és la meva preocupació des de fa uns dies. No sé d'on ve, no sé què significa, no sé perquè el veig, no sé perquè el miro, no sé perquè em preocupa tant... Per més que l'observo i rumio d'on deu venir no en trec l'entrellat. Aquest capvespre, havent sopat i amb el cafè entre els dits de la mà esquerra, m'he passat un parell d'hores observant el cel, els estels, la lluna quart creixent, els ratpenats que volen bojament entre els fanals i sense topar enlloc, els milers de mosquits i bestioles i cargols del jardí de casa i allà, al fons, a l'horitzó, aquell llum resplandent, blanc, misteriós... -És la mort que em ve a buscar? -Segurament que sí! No pot ser res més! M'agafen ganes de fugir, ganes de no veure més aquell llum, ganes que s'apagui, ganes de perdre'l de vista. És llavors quan me'n vaig a dormir pensant que un dia més he vençut la mort, un dia més he sobreviscut en aquest món de merda. I així cada dia i així cada nit i anar passant el temps, els anys, un darrere l'altre tot esperant el dia que ja no el vegi més, el dia que m'hauré fet vell i perdré de vista el misteriós llum blanc a l'horitzó, llavors descansaré de la seva presència.

-Mira!!! S'acaba d'apagar!!! I encara sóc aquí! Doncs no, no era la mort que em ve a buscar.... Ara s'ha apagat i segueixo sense saber d'on venia! No tot és el que creus que és!! Au, a buscar una nova preocupació. Què hi farem, jo sóc així!

coses....

Un bon matí assolellat però sense fer massa calor m'he adonat que la feblesa d'una cabra enamorada contrasta amb la fortalesa del suposat vent que havia de bufar. No és habitual que algú pugui notar tal diferència, però si que té certa lògica quan ets conscient que buscar sentit a les coses és, certament, quelcom que no té sentit.

Intentant fer una anàlisi total del projecte que recentment iniciaré he trobat la manera més senzilla de funcionar sense ser massa crític amb la saviesa d'altri, ja que, al cap i a la fi, cada ú de nosaltres és simplement un xic diferent, o igual, a la resta de mortals. Un cop dit això, momentàniament no em queda res més a dir. 

flubiol...

Surto de l'escola més o menys trist, més o menys content, no ho sé massa. No vull anar a casa, vull pensar, vull reflexionar, vull escriure.... vaig a fer una copa de cervesa a l'emblemàtic El Coro, no puc deixar de pensar en l'Anna, en tot el que m'ha ensenyat, en tot el què he après al seu costat. Avui ha estat l'última classe que hem fet junts, l'Anna deixa de donar classes a l'escola Aula de Sons de Vilafranca, he estat alumne seu durant 6 anys, 6 anys de molt d'aprentatge de l'instrument, 6 anys de notes, de trinos, d'aguts i de greus, de to real i de traspositor, de tocs diversos de tamborí.... avui gairebé no hem fet sonar l'instrument, m'ha donat molta feina per l'estiu, feina que faré de molt bon grat. Vaig començar, amb certa por, un nou instrument: no sabia que m'agradaria tant, no sabia que aprendria tant, no em pensava que el flabiol i el tamborí seria l'instrument amb el qual més he gaudit aprenent i tocant-lo. I tot això és gràcies a molts factors i un d'ells és, sens dubte, a la simpatia, alegria, bon rotllo, el saber fer, la manera de dir les coses, els ànims, els vinga va, el tu pots i la confiança de l'Anna.
L'any que ve vindrà un nou mestre, seguiré, vull aprendre més, vull seguir tocant i gaudint de l'instrument, vull avançar encara més, no en tinc cap dubte, però tampoc tinc cap dubte que trobaré a faltar la mestre amb qui he començat a conèixer i estimar l'instrument.
   

M'ha agradat molt i m'ha fet molta ilu la teva il.lustració!!!

Gràcies Anna!!!

frase del dia...

La millor etapa de la vida és des que neixes fins que mors!

dies de merda...

Hi ha dies que no caldria que existissin. Són dies que no em ve de gust fer res, dies festius entre setmana que no tenen cap sentit. En un dia, certament, es poden fer moltes coses però també pot passar que pots no fer-ne cap ni una. I aquest desig de no fer res a mi se'm manifesta en pensar molt, donar voltes al cap, rumiar, imaginar coses que m'agradaria fer, intentar escriure, voler llegir, escoltar música, coses que m'agraden i puc fer sense sortir de casa. Però en són tantes que acabo per no fer-ne cap d'elles i acaba essent un dia de merda!

mellarengues...

Avui he hagut de fer diverses estions amb l'ordinador, cosa que em posa molt nerviós i acostuma a ser el dia que deixo anar més renecs.... i no precisament parauletes gracioses com llamp de llamp i de rellamp... sinó que acostumen a ser crits i renecs que no cal reproduir-los en aquest escrit!

Però des de l'estança on estava treballant sentia de fons els diversos ocells del pati de casa i cada cop que sentia el cant de les mallerengues, anava sigil.losament cap al menjador on hi tinc la càmera amb el trípode a punt i enfocant la tira de cacauets que penja del lilar. Avui he estat afortunat i han aparegut dues mallerengues amb força gana.
Sort n'he tingut d''elles, m'han ajudat molt a tranquil.litzar-me!